divendres, 24 de desembre de 2010



Aquestes dates sempre han estat molt especials, i a vegades el poder de la ment és impressionanat... Realment crec que en aquests dies, no pot passar res dolent, jo estic pletòrica (aquest any més cansada), però per a mi és l'época més guay de l'any.
Tot i que sovint penso en la gent que avui no hi és, el que si que hi som ens reunim, xerrem, menjem, caguem el tió, cantem, i mirem els nens i nenes com es van fent grans...
Jo aquest any cel·lebro per partida triple, que fa un any que em va tocar la loteria, amb un nen que no ens deixa de sorprendre (tot i que en aquests últims dies està súper esberat???), fa 10 anys que varem dir que si!!! en un dia plujòs i gris (d'aquells que al Kiko i a mi ens encanten) en un castell digne de fades, i que tot continua... I que ja només me'n falten 2 pels 40...
En aquests dies que es reben tans mails i cartes, jo em quedo amb una cosa i la vull compartir...
Bufeu les espelmes amb mi, tot és digne de ser celebrat, perquè hi som, i encara que a vegades sembla que no veiguem el fi, sempre arriba...
Moltes felicitats als que heu sigut pares i mares, en aquest 2010, i moltes felicitats als que heu decidit ser pares i mares pel camí de l'adopció, encara no ho sabeu però quan tingueu el vostre peke davant, veureu que tot val la pena ser celebrat, perquè la vida encara que moltes vegades sigui trista i ens tanqui la porta, de cop surt un sol radiant enmig d'un dia gèlid i fa que tingueu ganes de cantar...
Res i que molt bones Festes!!!

divendres, 3 de desembre de 2010

Ojala te vaya bonito



Hoy regalo de San Javier un pedazo más de Mali en mi corazón... Qué CD... y una muestra para desearos buena suerte...
Muaks!!!

dimarts, 23 de novembre de 2010

Arriba el desembre i un munt de celebracions


Falta un mes per Nadal, i per cel·lebrar mil i una coses...

Serà el meu aniversari, 10 anys de casats, i el primer any d'en Madou a casa!!!

Serà el seu primer pessebre vivent, la seva primera felicitació de Nadal, el primer vers, muntar i decorar la casa com si fòs el primer Nadal.

L'any passat em va ajudar a desmuntar però és clar només portava aquì un mes, no savia el què feiem... aquest any a veure si el pessebre es converteix en un joc més de "Playmobil", jejeje...

Aquest any hi haurà una carta de Reis, i un tió a qui fer cagar...

És el Nadal, per mi, una de les millors époques de l'any, però aquest es preveu diferent, perquè amb un nen a casa, tot és tant diferent!!!

Pel Nadal tenim aniversaris de molt bons amics, de nebots, tenim "nochebuena" i cap d'any... Tenim un Pont digne dels romans i la reunió amb la familia del cor...

Serà el dia 12 a Cardona, on varem començar l'aventura de ser pares, on varem ampliar els llaços familiars, i on varem començar a sentir l'esperit del Nadal....

A veure si aquest any ens acompanya també la neu, ara més tranquils a casa...


pd. Ja veieu que els ànims mica en mica es van alegrant ;) muaks

dimecres, 17 de novembre de 2010

Tardor trista...


Fulles que cauen... nens que no vindran... Tardor vermella, plors per amics que se'n van... Vent, fred les primeres glaçades, temps d'estar a casa mirant la llar de foc... Castanyes, dia dels difunts, festes de familia, a la que estimo tant. Familia de sang, familia d'amistat, familia que em fa el cor bategar... Natura morta, només per uns instants, el temps passa, tot ho cura...
Espero que l'hivern, faci que les llavors de noves vides, tinguin un cau ben calentonet, que la neu faci de manta a noves il·lusions i esperances...
Miro el cel, aquest cel d'hivern i tot segueix girant, la vida pas a pas continua endavant. Busco un estel que em piqui l'ullet i que em digui un secret... Al desembre bones noticies, tranquiles reunions, abraçades amb els amics i la familia, i noticies que alegrin el meu món!!!
Muaks!!!

divendres, 5 de novembre de 2010

1 any des de l'assignació

Un any després, hi ha tantes coses al tinter... Hi ha un miler de sensacions que no saps explicar...
Un milió de sentiments que no saps com afrontar... Un munt d'experiències que no pots ni vols oblidar, i detalls que t'agradaria embolcallar en paper de seda, dins d'una caixa de núvia...
En un any, hi ha encara tant a fer... Enfortir llaços amb el nen, parlar de Malí, en Madou és petit, però tot i així nega Bamako, el seu color de pell, i les fotos d'Asureme... Hem de fer moltes visites, i no ens atrapem el temps... Acabar la manta, ja estem en el tram final... Serà el regal del Nadal, que serà alhora la data del nostre "part". Queden paraules d'ànims al tinter, dibuixos per pintar, i contes per explicar... Però no passa res, com diu en Kiko tot es farà...
En aquest temps em conegut gent nova, hem ampliat la família del cor, i hem viscut amb il·lusió altres històries...
No fa gaires dies, a la feina en Madou es va retrobar amb una nena d'Asureme, havia arribat 15 dies abans que ell, amb el nom Emma no la coneixia però si amb el seu nom en bambara, jajaja!!!.
També a la botiga vaig tenir un encontre molt tendre...
Fa més de 10 anys que treballo en la botiga de mobles, uns dels meus primers clients, amb els anys han anat amoblant tot el pis... I mira quines coses de la vida... Ara fa un any varen venir a la botiga a mirar mobles per un angelet rus, jo aquell dia no hi era (estavem firmant l'assignació), total que quan li vam portar els mobles, jo estaba a Mali, i clar no varem comentar la jugada...
Ara després de 10 mesos de nova maternitat - paternitat... han vingut a la botiga a comprar més coses, i casualitat de la vida hem parlat de la nostra experiència, i se'ns han emocionat els ulls i l'ànima en parlar dels primers dies, dels sentiments, de les pors i la joia de ser pares de nens extremadament desitjats...
Amb aquests petits detalls és quan m'adono que la meva experiència no és a l'abast de tothom, que tinc una cosa especial que només hi ha una gent que enten i comparteix, la maternitat adoptiva, amb les coses bones i dolentes, i només qui ho ha viscut enten que malgrat siguem feliços, tenim encara alt-i-baixos emotius, molt dificils de comprendre pel nostre entorn...
Gràcies per estar al altre costat del blog, compartint em donen força, i em feu companyia, em doneu records que creia oblidats, alegries i angoixes, i enfortiu el meu camí com a mare d'en Madou...
Muaks...

dijous, 4 de novembre de 2010

Sant Madou


Fa un any que enmig de la castanyada varem tenir la tan esperada trucada. I en un any... Com han canviat les coses, mare meva!!!

Ara fa un any que tot gira al voltant teu, tots els proposits fets tambalegen, em fa por que el haver estat un nen tan desitjat, pugui ser la causa de tenir un nen "mimat", sempre he detestat els regals perquè si, els regals joguines sense mesura ni sense rera fons educatiu... i... Ara em trobo inmersa en moltes d'aquelles situacions que jo he criticat mil i una vegdes, i em fa mal... soc la dolenta, m'enfado amb la sogre, amb les cunyades, amb el pare... que no ho veieu que encara no fa un any que és aquí i ja té el dormitori ple de cotxes...

I demano regals útils, però sempre hi ha la tonteria...

Hem posat una data al calendari, perquè som així de feliços, en Madou no té Sant, i per això el dia 1 varem aprofitar per celebrar el seu Sant, era el dia del primer aniversari de la trucada més important, la que canvia la vida...

Hi havia tota la familia, i ho varem celebrar amb castanyes incluides, varem demanar coses útils, i varem tenir un pijama, samarretes interiors, un paraigua (boníssim per pintar), un cotxe teledirigit (en té ja 4 ufff, ja sé que li encanten i que li van donar amb tota la il·lusió del món, però... què voleu que us digui jo???), un memory pre-escolar i un altre click...

No sé com frenaré les cartes dels Reis, però potser m'esballararé amb la familia, però només vull una joguina gran, i prou!!! algú ho aconsegueix això???

A més en Madou per norma no demana, només quan va amb certa gent predisposada a comprar i a mi això no m'agrada. També és veritat que després juga amb tot el que té, un dia amb algunes coses, alguns dies amb unes altres, s'entreté moltíssim i disfruta, però també soc conscient que és encara molt petit per segons quins jocs per molt que a molts de nosaltres ens faci molta il·lusió que ho tingui...

Paciència, Marta, paciència... Penso que potser el que haurè de fer és com varem fer quan varem arribar en el seu aniversari, quan només feia 1 mes que era aquí PROHIBIR els regals...

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Bye bye melic gran


Avui aviat farà un any que tot roda al teu voltant... Moltes de vosaltres, ja heu passat el mateix, d'altres esteu a un pas i més de les que jo voldria encara us falta una mica més...
Quan vas arribar estaves al 10000 per cent, sovint em costa seguir el teu ritme, he sigut mare sense entrenament, de cop i volta, tot i desitja-ho molt, que dic molt, moltíssim, en la maternitat adoptiva saps quan fas el primer pas, però mai quan esdevindràs mare realment...
Una amiga "bloggera" feia dies parlava de l'egoisme que sent en trobar a faltar temps per ella, i una amiga mare biològica em deia que no recordava quins eren els seus hobbies... i així estic jo, enmig d'una nova vida, noves experiències, sense temps per dibuixar, per cosir, i per fer el que realment m'agrada escriure... Descobrint nous plats, menys elaborats, descobrint com treure taques, i fent fots de família una rerra una altre, oblidant coses que mai ho havia fet, i descuidant les metxes, la nova temporada de roba, o ignorant el que fan a la tele...
Tot gira envers tu peke... I aquest dilluns hem passat una nova prova. El teu melic era gran i s'havia de fer petit, i no hem volgut esperar a haver de córrer, així que varem visitar un metge que sense pensar-ho dues vegades l'ha fet petit (encara no l'hem vist, però serà genial!!!)
Aquesta setmana hem vist un Madou diferent, trist, quiet, queixós, amb llàgrimes als ulls. Hem sentit impotència, hem patit veient que tenies mal, és clar que no tot ha de ser "flors i violes", ens hem sentit una mica més pares, per això tot i haver passat una setmana diferent, dolenta, tampoc està malament ens dóna noves experiències, no dóna temps però si sentiments, no dóna alegries, però si milions de "mimitos", i tu peke, ets més llest... Com que ha vist la nostra reacció s'ha arrepenjat una mica en el seu mal a la panxa, jejeje...
Dilluns penjo la foto del nou "melic"...
Apa bona nit ;)
Muaks!!!

divendres, 1 d’octubre de 2010

Mali al meu cor i cap...


Miri on miri sempre hi ha alguna cosa que em recorda el país del meu angelet...

dijous, 30 de setembre de 2010

Tu est fou, je ne pas...


Això és una cançoneta que en Madou cantava a Asureme... La cantarella és divertida, com de pelicula francesa... només sabem aquest troçet... i pensavem que en Madou també...

L'altre dia em diu... Mama això no és així, al cole cantavem... seguidament la va cantar sencera... jo em vaig quedar escoltant, per aprendre, però en acabar diu... Mama jo, ja no vull cantar les cançons de cole, vull les catalanes...
Em sembla que si em punxen no em treuen sang, jajaja!!!
Doncs res a cantar les cançons de l'eriçó Max... que ens les sabem la mar de bé!!! Muaks

dimarts, 21 de setembre de 2010

Coses que hem viscut per Festa Major


Si en Madou hagués estat un bebé, ara fa nou mesos... Tot seria diferent...
Recordo el dia 2 de novembre quan ens deien que el seu nom era Madou, que tenia 18 mesos, i que era un nen molt sociable, que li agradava jugar a la pilota...

En aquell moment el meu rellotge biològic em va fer sonar una alarma... El meu fill ja quasi té dos anys... no és un bebè a qui canviar-li bolquers, al que fer dormir en un bressol, a qui passejar en cotxet... Sort que en Kiko tenia més cap que jo, i no m'havia deixat comprar coses de bebé...

Ara 9 mesos després penso que he viscut i estic visquent l'adopció amb totes les lletres, amb els dubtes, els reptes, l'egoisme, i la recança de deixar la vida anterior. Estem descobrint a passos de gegant mil i una de les coses que ens envolten, i ho vivim des d'una edat on tot és nou, i nou de veritat, no tinc un fill des del bressol, que he admés a la meva vida ràpidament, que ha passat a formar part de nosaltres sense adonar-se, no he donat copets al bressol, però he rebut miler de paraules rialleres, petons, i noves sensacions que mica en mica van formant part del nostre dia a dia...

dimecres, 11 d’agost de 2010

Això fa olor a Festa Major...

Arriba l'agost... i a Cardona s'ensuma Festa Major... Comencen a muntar les barreres...En Madou encara no sap què és això del correbou...
Però ja fa dies que juga a toros pel carrer. La primera vegada en veure's ell mateix de reull fent el toro es va espantar, encara ric de veure la cara que va posar.
Aquesta festa Major serà la primera com a pares, que viurem més el dia que la nit...
Ahir sense anar més lluny va començar el muntantge de la plaça i en Madou ja mirava el corral, jajaja!!! Semblava un jubilat allà pal plantat mirant com col·locaven pals. Després va demanar quan sortiria el toro... i jo li vaig contestar Madou fins que no començem el cole no surten els toros, la resposta:
"mama, jo no vull anar a cole que sinó em pillarà!!!"
I jo clar, amb un somriure d'orella a orella...

dijous, 5 d’agost de 2010

Mama al carrer també s'espatlla la llum...

Dilluns vespre... Després d'un dia sencer al riu... Arribem a casa pels pèls, jejeje!!!
Xops com ànecs, i només tenim temps de fer un pis... la llum va marxar... Espelmes, frontals, i la casa a les fosques... En Denis acollonit, i en Madou no entenia res...
Una de les millors coses de casa nostra, és el dormitori nostre, amb una paret tota de vidre, on la vista és la foto del costat...
El cel era fosc, la casa també, al llit els quatre, la pluja sobre els nostres caps, i un llamp rera un altre, feia molt de temps que no veiem una tormenta com aquesta...
La habitació no estava a les fosques més de cinc minuts, els llamps eren continuos, i en Madou pregunta: "mama al carrer també s'ha espallat la llum?, s'encen i s'apaga"
Una hora més tard la tormenta marxa, i en Madou ja té els ullets tancat, bona nit i fins demà...
Muaks...

dissabte, 24 de juliol de 2010

Demà Koro....



Molt lluny queda la olorosa Bamako, lluny en kilòmetres, no en el cor...
Fa molt de temps que varem augmentar la familia, amb 10 tiets i tietes... Molt de temps perquè sembla que sempre hagi estat així...
En Madou recorda molt a la Koro, crec que és cosa dels seus orígens i m'agrada...
I demà la veurà, jugaran com ho han fet sempre i aniran creixent fent camí en aquesta petita Catalunya, sempre recordant que un dia van ser junts a Bamako on la cendra ens envoltava, on la calor ens ofegava, on les seves mirades ens van tocar el cor...

dimarts, 13 de juliol de 2010

L'adaptació...

Ahir l'avi Pere va dir:
"si en Madou s'assembla a mi, tindrà els dits llargs... i m'agradaria que toquès el piano..."
En Kiko i jo ens varem mirar, varem somriure... El meu pare va caure ràpid en l'error, no s'assemblarà a ell, però només genèticament... els seus gestos, els seus gustos son cada cop més nostres...
El meu pare tan reaci a l'adopció, comprensiu però preocupat, ara ja no veu en Madou com el peke que va venir de Mali, sinó com el seu net, no li veu el color de la seva pell, sinó els petons, li mira als ulls i quan en Madou diu "avi Pela", com no... li cau la baba!!!
Això és un pas més de l'adaptació i tant al Kiko com a mi, ens omple viure el dia a dia... En Madou és un nen altament sociable, carinyòs, i ens ho posa tot molt fàcil, i no em canso de donar gràcies, perquè la seva arribada ha estat com si ens hagués tocat la loteria...
Muaks

dimecres, 23 de juny de 2010

TAN TIAN



Avui en previsió de la revetlla de Sant Joan la familia d'en Madou marxa...

Marxem perquè el pobre Denis ho passa fatal amb els petards, i evidentment nosaltres també en veure'l... Així que marxem...

Aquest any l'aillament escollit és Donostia... Anem a veure on vàrem comprar el primer pelux d'en Madou, jejeje... Allà no es celebra Sant Joan, i així que ben dinat carretera i cap el nord !!!

En Denis em sembla que pobre està ben intrigat... La darrera vegada que va veure maletes, i bosses, ell es va quedar una setmaneta a casa els avis i va aparèixer en Madou . Ahir no em deixava a mi per res, no sé si per algun xiulet de petard, o per la maleta, que només s'hi acostava i olorava, jajaja...
Res que anem a fer el primer viatget llarg amb el peke... a veure com funciona això del cotxe moltes hores, i més ara que ja li hem tret el volquer, jejeje!!!
En hores cap a TAN TIAN com diu en Madou, els que us agraden els petards (a mi m'encanten), disfruteu-los amb precaució... i que el foc purificador de la màgica nit de Sant Joan, porti noves bones per tothom... Muaks!!!

dimarts, 15 de juny de 2010

Un estel més al cel...

Hem acomiadat una bona amiga... una bona persona... amb una gran pena al cor, amb moltes llàgrimes, se'ns ha encongit el cor...
Consola saber que ha acabat el patiment, que ara hi ha tranquilitat. Pel meu peke és el primer comiat, en aquesta vida, n'haurà de veure molts...
I si ahir parlava de llum, avui ho continuo fent... La llum que és la vida, que és l'alegria i que és l'amor és qui ens fa caminar, viure i sentir... Però no és eterna, quina pena... Però si que amb el camí, el dia a dia, sovint és més alegre i brillant... Madou recorda viure intensament cada moment de la teva vida, la teva llum t'ho agrairà, dona llum a qui et rodeja i acomiada amb un somriure a les que s'apaguen, estigues content d'haver sigut part de la seva vida... Pensa que quan s'apaga la llum a la terra, un estel s'encén al cel...
Et trobarem a faltar...

dilluns, 14 de juny de 2010

Ara fa un any...


Ara fa un any... La Bet ens va introduir en el mon dels blogs "adoptius", vaig començar a saber d'històries com la nostra...

Varem conèixer, virtualment, la Nur i la seva història fins ser mare. Varem seguir els altibaixos de la Bet, hem vist assignacions, pre-assignacions, judicis. Hem ampliat la biblioteca, hem plorat amb processos que es trencaven, ens emocionavem amb viatges, i nosaltres mateixos hem esdevinguts pares!!!.

En aquest darrer any la meva bústia ha anat rebent petits tresors, desitjos, i cartes plenes d'il·lusió i amor... Amb el seu contingut, anem passet a passet fent una vànova de tots colors, a veure si m'hi aplico més... però a l'igual que el blog... ara un any després, sense vertígen em falta una mica de temps, però encantada...

Dec algun que altre dibuixet a les noves mamis... Estan embastats, els falta el color, però prometo complir la promesa...

I avui he decidit canviar la plantilla, sempre emmirallant-me amb la Bet, per donar llum... Ja fa quasi un any vaig dibuixar un far que il·luminava el camí de Cardona a Bamako, i ara que en Madou ja és aquí vull que el llum continuï encés, per l'esperança...

Muaks

dimecres, 2 de juny de 2010

Fira medieval...


Aquest cap de setmana en Madou viurà la primera fira medieval... Ja veurem si hem millorat des de Carnestoltes, i no patim per posar-nos la disfressa, jejeje!!!
A Cardona aquest cap de setmana, hi haurà bruixes, sopar al carrer, oficis antics, òlives i falcons, hi haurà teatre pel carrer, animals i bestioles... i un Madou que encara que a vegades no m'ho sembli, és el meu fill!!!
Després de molt temps d'angoixes i esperes, després d'un viatge molt esperat, avui encara, tanco els ulls i penso NO POT SER, és meu i del Kiko, és el nostre peque... Ell s'autoanomena "el nen"...
Al matí quan el llevo, sempre té el somriure a la boca, i tot i que apren a passos de gegant, el 90 % del dia és molt, molt bon nen... Ha aprés a fer peneta, i a intentar fer el que li ve de gust, i la mare, o sigui jo!!!!, és la dolenta i estricta, jajaja...
No m'ho prenc pas malament, en Kiko és el permisiu, però clar jo passo més hores amb ell, aviat s'acaba, i els fonaments de l'educació no comencen a l'escola, es fan passet a passet, des de petits, fonamentant cada dia a casa i al carrer... Avui ja ell sol diu "si tis plau" i "agraties"... i m'en sento orgullosa...
D'Asurème només en puc dir paraules bones, ja que els primers anys de vida del meu peque, han estat endevino, per com actua, anys dintre del possible, feliços, amb alguna que altre educació, continua ordenant, a vegades li recordem, però es cuidadòs amb les seves coses. Saluda i es despedeix, és alegre i plora si té mal, uixxx com tots els nens i nenes d'aquest món, perquè en Madou avui puc dir, és un nen més de Cardona...
I com a tal aquest cap de setmana li toca viure una de les festes més boniques que tenim al poble!!!

dijous, 20 de maig de 2010

La falta de temps...

Avui llengint a la Lyd, m'adono que tots passem pel mateix... La manca de temps.
Voldria explicar les mil i una aventures d'en Madou, però no dono a l'abast, entre les ganes de disfrutar-lo, la feina, la casa, en Denis... Poc temps em queda per dedicar-me a explicar el dia a dia del peque...
En Madou ara ja fa un mes que va a escola, i ho fa encara amb cara de peneta, tot i que l'avi el premia amb 1€ cada cop que no plora, mica en mica omple la guardiola... A "cole" però s'ho passa d'allò més bé, i apren a un ritme molt ràpid, me n'adono cada cop que ens deleita amb una cançó nova, o que no coneixem...
Els colors son dificils de entendre, ens costen més del que imaginava, ell sempre surt amb el color verd, i tot i no ser el meu preferit i haver cridat molt a l'esperança en l'espera, per ell tot sempre és verd, però quan agafa un color per pintar es decanta pel blau, a la mamá la pinta en vermell, jajaja... És divertit descobrir colors, i veure'l pintar amb la llengua fora, canviant del color de mà segons la forma...
El que no ens és gens difícil és la parla, ho fa pels descossits "no calla ni sota l'aigua", i repeteix sense parar tot el que sent i li interessa, construeix frases, i fins i tot utilitza pronoms, encara no reconeix el "JO", i tot és el Malu corre, el Malu dibuixa, el Malu vol aigua... i a mi què voleu que us digui em cau la baba...

dimarts, 4 de maig de 2010

Cada dia és una sorpresa

Dia a dia, anem fent coses noves, i a mi m'encanta...

Descobrim nous sabors, nous jocs, nous llocs, com el riu, la platja, Barcelona, la truita de patates. No hi ha dia que no fem res de nou, i això és tan esgotador, com meravellòs.

En Madou, creix sà i content, porta dos dies malaltó, però el Dalsyn és una canya!!!. És despert, i les coses no li hem de repetir dues vegades. La veritat és que puc dir ben fort, que el 21 de desembre a la Marta i el Kiko els va tocar la loteria!!!
I això és el missatge que us vull donar a tots i totes... No desespereu que tots teniu el número al bombo, i tard o d'hora sereu millonaris, de felicitat, petons, descobriments, i tindreu un bitllet que us farà ser PARES i MARES!!!!

dilluns, 26 d’abril de 2010

Reflexions

Avui aprop de fer 4 mesos que som aquí... vull reflexionar...

En arribar la fluixera, els plors, les pors, i la incertesa es va apoderar de la nostra quotidianeitat...

Varem pensar, plorar i parlar molt sobre l'arribada d'en Madou. Avui encara ho fem, ens fem creus de que l'adaptació hagi estat tan ràpida, senzilla i fàcil per ell, al menys així ho suposem, no sabem què li passa pel seu caparró.

Nosaltres ara estem molt més serenats, ja som conscients de la maternitat-paternitat, i fins i tot parlem de tornar a estalviar, per començar de nou... Uixxxx sense la manteta acabada...

La feina de ser pares, és divertida moltes vegades, i dificil la major part del temps, deixar-lo a l'escola amb llàgrimes als seus ullets ens trenca el cor, però veure com apren cançons, com riu i juga ens dona força pel dia seguent...

En Madou ha vingut ensenyat en molts aspectes, malgrat els seus dos anyets, mai li hem hagut de dir que les coses es pleguen, ho fa sol, procura no embrutar-se, no vol un caramel si ja en té, i no menja sino té gana, malgrat tingui davant patates...

Quan penso en la nit del 28 de desembre, penso en la foscor de Mali, encara em venen llàgrimes als ulls, però ara... Ara sé que no li he fet cap mal al meu fill, sé que és feliç, sé que m'estima i que soc una part molt important de la seva vida, tal i com ho és ell per mi...

Quan dels seus llavis surt la paraula màgica "mama", a vegades penso no pot ser... després de tant temps, paciència i impaciència, després de tants plors i poques notícies, després de tantes ganes de ser mare, ara ho soc i el que és més important m'hi sento al 100%. En un principi llegint, o en els cursets, pensava que quan en Madou arribés davant meu tot estaria, seria un moment màgic...

El moment es va produir, si va ser màgic, però és ara 4 mesos més tard quan hi ha lligam per tots costats, quan m'embeleso mirant-lo dormint, quan somric en sentir de la seva veueta "mama", quan pateixo per si cau, quan el mimo sense cansar-me, quan per qué no? m'agobia no poder anar al bany sola... Però compensa...

I tant que compensa, veure que és feliç, que no li falta res, que estima i es sent estimat!!! I ara la nostra quotidianeitat és... parlar, jugar, passejar, riure i gaudir del regal més bonic que m'ha fet la vida, ser mare!!!

dijous, 22 d’abril de 2010

I seguim la vida...


En Madou ja fa dues setmanes que va a escola... Va ser una decisió molt pensada i parlada... No hi havia necessitat, però varem creure que era convenient...

Els primers dies tot era alegria, aquesta setmana ens ha costat més, ha costat el anar, no l'estar, vull dir que tant aviat com és conscient que ha d'anar a escola tot és : "mama nooooo, en Madou no vol anar a Cole...", però tan aviat el deixem, amb les llàgrimes als ulls, i el nostre cor encongit, s'ho passa d'allò més bé, juga i canta.

En Madou és un nen despert, sempre amb la rialla a la cara, sempre amb un Hola, un "si tis plau", i un "agraties"... de fet em sembla que ja el coneix tothom, i això son els avantatges i inconvenients de viure en un poble...

En Madou avui per avui és el més gran de la classe. Va néixer al Gener, i clar amb nens i nenes del setembre es porta tot un embaràs... En Madou s'ha criat en un orfenat, on els plors no servien per res, i s'ha espavilat, i molt que ho ha fet, és instint de supervivència, a vegades però m'agradaria que la seva història fos més íntima, i ara entenc com moltes acaben tancar el blog, les portes, i procuren per la privacitat dels seus peques...

L'edat d'en Madou és un paper, és oficiosa i oficial, el que sigui espavilat o no, molts cops no depèn de l'edat sinó de la personalitat, de les experiències viscudes, i en això segur que en Madou els guanya a tots...

Com podeu esbrinar, aquí hi ha hagut les primeres mirades amb recel, és més gran del que dieu... I jo ara que ja he paït el comentari, penso... el full de registre del meu fill diu que va néixer el 26 de gener del 2008, que a més és el dia que a mi em van fer la darrera in vitro... El meu nen està inscrit en aquesta data, i a ningú li hauria de molestar, o no????

dimarts, 13 d’abril de 2010

Primer dia d'escola

Aixx... Em sembla que estem més apenats els papis que ell, jejeje...
Ahir en Madou va anar per primer cop a escola, nosaltres volíem esperar fins que tinguéssim la visita amb la psicològa de l'adopció, però en Madou demanava continuament per l'escola.
Tot els nens i nenes amb qui es relaciona van a l'escola i ell preguntava i en Madou anirà a cole???
Així que ahir va anar per primera vegada a l'escola, va ser 1 horeta, avui 2... I així anar fent, va sortir amb la cara molt seriosa, i varem aconseguir que ens expliqués una mica el què havia fet. Jugat amb un cotxe, i que no li deixava als altres compis... ui ui ui!!!
En sortir va maxacar al seu cosi, no sé si perquè en Jan el molestava, o perqué posava en pràctica el que havia aprés a l'escola, jajaja en només un dia???
A veure avui què diu???

dilluns, 12 d’abril de 2010

Pas a pas...

Hi ha tantes coses per dir, i tan poc temps per escriure...
Vaig llegint blogs, però vulgui o no se m'acumula la feina...
En el pla personal, ens va perfecte, vivim en un núvol permanet, en Kiko, en Madou, en Denis i jo... Que voleu que us digui realmetn soc molt feliç!!!
En el pla entorn, he tingut algun que altre copet, però amb un somriure i un "ai mamaaaaaaaaaa", sembla que em donin un xarop miraculòs...
Aquest cap de setmana de relax fantàstic amb els nostres amics Glòria i Koldo , he parlat amb molta gent que encuriosits m'han fet reviure l'any i 8 mesos fins en Madou...
Quan penso en el C.I., en expedients, en visites i certificats, ara li trec ferro... però mira que vam arribar a patir... Quan penso ens els esforçs econòmics, miro l'angelet i ho faria mil vegades més...
Ara tres mesos i escaig des del viatge a Bamako, començo a creure que m'han fet el millor regal del món, ara tres mesos i escaig després penso per primer cop, busquem un germanet-a???. Ara tres mesos i escaig d'ençà l'arribada em sento cada cop molt més mare!!!
Muaks

dissabte, 20 de març de 2010

I com és això que l'heu adoptat...

Que valents que sou!!!
Que ens trobarem comentaris de tota mena, és ben clar que tots i totes ho tenim assumit, la veritat és que fins avui no n'hi ha hagut, ni tants sols un d'ofensiu, però si de molt curiosos...
En la lectura d'un conte una senyora gran, tot alabant les gràcies d'en Madou, no entenia que fos de pell de xocolata, és més es demanava si ho sabíem...
Des de fa dies, un xicot una mica especial, abans de faltar-nos al respecte, ens està omplint de preguntes, el tenim ben encuriosit i al·lucinat... "no pot ser que sigui seu...", el més curiós és que tot i haver-li dit que vàrem anar a Mali, encara no entén que en Madou sigui fill nostre, no és del nostre color...
Una nena, a la que estimo molt, diu que si en Madou és de color negre (bé diu que el color millor és el marró), nosaltres som de color carn, en cap cas de color blanc...
He tingut comentaris sobre si la meva parella era també d'origen africà...
Però del que més contenta estic, és que fins ara tots han estat amb molt respecte, comentaris fets amb curiositat però sense voler ofendre, sempre amb estimació i educació...
L'Anna va ser la primera nena que no entenia que jo fos la seva mare, i aquesta va ser la meva primera prova...
"Mira Anna en Madou va néixer en un lloc molt llunyà, tenia una mare que l'estimava molt, tant que va voler que neixes, però el seu país és molt pobre, i quan en Madou anava creixent, ella ja no tenia diners per alimentar-lo, llavors va decidir, amb tota la pena del món, que buscaria uns nous pares pel Madou, que el poguessin alimentar, i comprar roba, que el poguessin portar a l'escola, i així la Marta i en Kiko van començar a ser els pares d'en Madou"...
"Ah... llavors, ara tu si que ets la seva mare???, mama... la Marta ara si és la mama d'en Madou"
Quan vaig acabar la explicació, em vaig adonar, que el bar sencer s'havia parat a escoltar com explicava el fet que en Madou fos el meu fill, fins i tot algun ullet emocionat, i crec que vaig treure bona nota, la cara de la nena era d'alegria...
Ja veieu que històries des del dia que decidim ser pares, en tenim per omplir un blog!!!
Muaks

dilluns, 15 de març de 2010

Ai senyor aquest nen és un regal!!!


Dissabte a Cardona, es va cel·lebrar una marató per donar sang. Entre els actes hi havia els gegants, els bombers...
En Madou quan va arribar encara no sabia ben bé que eren, però ara... Mira en quan va veure el Toni se li va tirar als braços, i au cap a dalt del camió...
Mireu el que ens va sorprendre és que només l'havia vist un dia, però varem observar que en Madou és molt sociable, ja fa dies que veiem que saluda a la gent, que la relaciona, que els coneix, i que quan veu algú que li és familiar se'n alegra molt, i a nosaltres... que voleu que us digui se'ns cau la baba!!!
A la nit, quan anem a dormir, sovint va recitant els noms dels amics i la familia, per grups o unitats familiars, és que és un Sol!!!
Res Mar, ja veus en Madou ja considera en Toni part del seu entorn, a veure si t'animes tu a entrar-hi!!!
Muaks...

dijous, 11 de març de 2010

i com canvia la mirada


Aquest diumenge, tot i les previsions del temps, el Kiko, en Madou i jo (amb una bossa de mà per si havíem de fer nit de camí, després de la nostra experiència amb la neu), varem trobar-nos amb la FAMÍLIA DEL COR!!!!

Aquests nens i nenes que varen arribar, juntament amb el nostre angelet, ens tenen el cor robat, els canvis eren impresionants...

La Mariama, la més petitona ha fet un canvi ESPECTACULAR, riallera, s'ha engreixat i ja no és només ulls, té unes galtones, tan bonica ella de vermell amb les seves arracadetes, la tieta Melanie, i el tiet Josep Mª hauran de portar un gros pitet, per si els cau tant la baba com a mi, en quan la vaig veure...

En Ricard... continua amb aquella mirada encisadora, despert, ja no s'enganxa a la seva mare com a l'orfenat, menja amb ganes i se li nota, a més diu la Montserrat que ara si que li agrada la llet!!!

En Roger, té unes galtones... de pa de kilo, i continua tant rialler com a Bamako, amb el xumet amunt i avall, serà tot un playboy jejeje... a més aviat tindrà companyia...

La Koro, ai la Koro!!!, tan aviat com es van veure en Madou i ella, es van donar la mà, es van passar el dia jugant amunt i avall, van recórrer Can Masferrer, van riure, van anar en bici, van veure gallines, cavalls, i fins i tot van muntar en bicicleta... En Madou sovint en parla de la Koro, però no sabíem com reaccionaria amb el retrobament, ja que quan veu gent de color se n'aparta, però son els seus compis... i va estar súper bé amb tots i totes...

Va fer petons a tothom, i va estar content tot el dia...

Jo i en Kiko, quan tornàvem per l'eix parlàvem, recordàvem els dies de Bamako, i mare de Déu com han canviat... Ens va faltar veure el Sergi (que estava malaltó), però segur que també ha deixat la mirada trista a Bamako...

Son petits detalls com aquests que ens diuen que fem les coses bé, que ens omplen el cor, i que ens confirmen que realment ens HA TOCAT LA LOTERIA...

dijous, 4 de març de 2010

Madou



En aquest temps de blog, encara no fa un any... hauria de donar mil gràcies...

En molts moments llegir les paraules de companys i companyes ens ha donat força per la llarga espera, en mil ocasions les alegries ens han fet plorar, i en no poques vegades les penes ens han fet també plorar...
És curiós el món cibernètic, com t'apropa a la gent, sobretot aquella oberta de ment, que un dia et para pel carrer i et diu... "nena quin blog més maco m'emociono en llegir-lo, en Madou sembla que sigui una mica també nostre...", sobretot quan ve de gent que no és del teu entorn, a la que mai li has donat la web... i no per això no vull deixar d'agrair les mil mostres de suport i "carinyo" que ens heu ofert...

Avui fins i tot al metge, he trobat una noia que havia llegit el meu blog, una noia del Bages, que té una Martina preciosa...

Ei que no soni a comiat que no ho és...

El que si és mig comiat son les fotos del Peque, sempre m'havia mostrat contrària a penjar fotos de menors, i ara tot i que no me'n sento culpable ho he fet amb tota la tendresa perquè tots i totes, els que ens heu anat seguint li possessiu cara... Per qué d'una manera a la distància hem teixit llaços d'amistat i us ho devia...
Ara però, de moment prou fotos, continuaré relatant les mil i unes sortides del peque, fins i tot procuraré fer algun dibuixet, però avui us envio la última foto del meu petit tresor... perquè vull que el seu albúm particular sigui privat d'ell, més endavant ja decidirà ell què fer dels seus instants, sé que tots ho entendreu, i no vull dir mai més cap foto, però ara ja heu pogut comprovar com aquella mirada trista de Bamako, ha esdevingut una alegre rialla a Cardona...
I no puc donar sinó gràcies, per estar a darrera la pantalla com es pensa en Madou que hi ha la gent, gràcies pel suport en paraules, en premis, en senzillament passar l'estona rient, sou una família fantàstica, i els vostres fills - filles seran els més afortunats del món, perquè no saben quina joia de pares els esperen...
Muaks

dimecres, 3 de març de 2010

Diumenge Familia del cor


Aquest proper diumenge ens espera un dia molt especial... Fa dos mesos que varem arribar, i ens trobarem tots i totes... Tinc moltes ganes de veure els 5 peques que van venir amb el meu Madou. De fet al principi ens escriviem molt, però suposo que tothom tan absort amb els seus fills-filles, que al final deixes una mica de costat els mails...

De la Mariama sé que pesa el doble, i encara que sembli molt, és un gran pas, en tenim moltes ganes, el Roger per les fotos hem vist que està guapissim, en Ricard va fer cumple amb espelma i tot, la Koro va fent rialles i petons al seu ritme, en Sergi esperem que tingui la panxa del tot bé, de fet és tant bon nen que es pot anar amb ell a tot arreu... Res que encara que no parlem tan sovint com a mi m'agradaria, sabem els uns dels altres, perquè el que varem viure junts aquest Nadal, jo al menys no ho podré olvidar mai...

Quan saps que has de viatjar, i ho faràs amb altres famílies, sovint no saps amb què et trobaràs, nosaltres ens varem trobar amb 11 persones que ja per sempre formen part del nostre albúm familiar, hi vam congeniar, hi varem conversar, varem patir plegats, i varem riure fins plorar... Varem tenir un part col·lectiu que ens va fer ser les persones més felices del moment, en un racó del mon que tenim sempre al cor... BAMAKO

Joooooooo

Tinc moltes coses al tinter... però en Madou ens absorbeix, i ho fem de gust pendents d'ell totes les hores possibles, veien com en sols 2 mesos parla català alt i clar, com en dos mesos, sap qui son els seus pares adoptius, com només en 2 mesos ens omple d'alegria la vida...
Aquest dilluns ens va regalar una de les moltes sortides que ens fan riure sense parar. Varem anar a la neu, i varem menjar bocata, varem passejar moltes hores, i suportar fred, però el dia era radiant i ell també ho estava...
A la nit, mentre sopavem jugava tranquilament amb els seus cotxes... i en acabar diu:

"mama en Malu (no sap dir gaire el seu nom i fa molt riure), ara rum rum cotxes aquí taula, no Malu dormir encara no!!!"
la meva resposta:
"vale Madou, encara dormir no, però abans de rum rum cotxes, anirem a fer caca..."
i ell:
"Joooooooooooooooooo"
En Kiko i jo ens varem possar a plorar de tant riure, d'on haurà tret la paraula, però mireu en dos mesos ja la sap utilitzar en el context adient... i és que ens el menjaríem...

divendres, 19 de febrer de 2010

I després de 53 dies

Ens hem llevat calents, bullint... i molt "tontito" com diu el Papa... Hem encetat l'Apiretal, i hem fet la primera visita al metge sense ser de protocol o de revisió...
Està més carinyòs que mai, i fa el nen petit... Dorm, i jolin quina pena que ens ha deixat en veure els seus ullets, ja no alegres, ni sentir la seva veueta que no calla...
Sort que és un supervivent, al dia seguent res de res, ni febre ni tonteria, la veu alta i xerraire, i cap al carrer hi falta gent...
Ja em perdonareu que no escrigui tant, prometo anar posant-me al dia, en tot, tant en les seves cosetes, com en les vostres lectures...
Muaks

diumenge, 7 de febrer de 2010

Madou sembla que...


Portis tota la vida amb nosaltres... A vegades em faig creus de com t'arribo a estimar, rellegint el
blog no puc entendre les pors dels primers dies, i la fredor que m'estranyava tenir...
Avui fa 40 dies que ets a casa, i sembla que sempre hagi estat així, malgrat el cansament, l'esgotament, l'angoixa de pensar si els passos son o no encertats... Sembla que sempre hagis estat entre nosaltres.
En Wuluni... com diu en Madou... m'eztima!!!... I no saps lo feliç que ens fa als teus pares, veure com fins i tot fas la migdiada amb el pobre Denis, que encara ho està assimilant...
Avui dono gràcies més que mai a Mali, per haver-nos fet el millor regal del món, fins i tot seria capaç de tornar a fer un altre costós, no solament econòmicament sinó també psicologicament, procés d'adopció...perquè...
Ens ho poses molt fàcil, ens fas riure, aprens a passos de gegant, ets sociable, carinyòs, obert i despert, menges de tot, i et fas amb tothom, ets el millor nen del món!!!, jajaja... ja soc com la majoria de mares... narcisista el meu nen és el millor que hi farem...
No va en serio... Un dia tota la por deixarà d'existir, la llum del far cap a ser família serà més brillant que mai, i llavors m'entendreu en totes les paraules, i veureu que el camí que hem escollit, per sort o per desgràcies, malgrat les llàgrimes, les pors, les pujades d'adrenalina, i les baixades de moral... us farà un dia tan felices com a mi...
El primer dia que el vaig deixar, i d'això ja fa dies... en arribar a casa... un Aiiiii mama!!! va valdre tot l'or del món!!!
muaks

dimecres, 3 de febrer de 2010

2 anys !!!


El Diumenge varem celebrar el seu cumple i aprofitant l'avinentesa també la seva arribada...
Tenim molt a agrair a la gent del nostre costat, als amics, pel seu suport incondicional, pel seu interès, per estimar en Madou abans fins i tot que estigués aquí.
En Madou és tan sociable que ha fet mil i un petons, ha abraçat, ha jugat, ha bufat les espelmes, i ja no menja amb desfici cosa que ens facilita una mica la vida...
Avui hem fet d'amfitrions en una festa infantil, ens hem estrenat com a pares socialment i ens ha agradat... Per molts anys Madou!!!

Adéu Bamako... Hola Cardona




dijous, 28 de gener de 2010

arriba l´últim dia i hem de marxar




I quantes vegades hem somniat arribar a casa amb el petit... Quantes vegades hem desitjat el moment més preuat de posar-lo al seu llitet... Passar el vol el més ràpid possible... i és avui!!!
Ens llevem amb més nervis que mai... paperassa, no s'acaba mai... més donatius, això tampoc s'acaba mai...
Taxis amunt i avall, últimes compres per tenir records de Mali, el país d'en Madou, el meu petit tresor... i orfenat... Comiats i comiats, el de Vitru tant emotiu i especial, les llàgrimes ens fan un nus a l'estòmac que ens fan arribar un dubte que no imaginàvem tenir mai... Estem fent bé portant en Madou a Cardona?, el farem feliç?, en un món on la abundància pot ser fins i tot excessiva i dolenta. Ens entendrà i acceptarà que l'apartem del seu petit món???...
Els dubtes ens envaeixen, la nit arriba i l'avió s'enlaire Europa ens espera...
En arribar a Barcelona el castell de cartes es desmorona, les llàgrimes fruit dels nervis i la incertesa afloren sense parar... i ho faran durant moltes nits després de l'arribada... En Kiko s'abraça a la seva germana, jo al vespre amb la Pili... i sé que només la família del cor ens entén, i sé que vosaltres un dia entendreu i sentireu el mateix.... En Madou és a casa, enmig de desconeguts, amb un idioma que aprèn a passes de gegant, amb menjar sempre a taula, amb roba nova i joguines... amb un pare i una mare que estan morts de por i amor!!!
La reacció amb en Denis terrible, el pobre amb ganes de jugar amb el nen, en Madou li té pànic... Això era l'últim que esperàvem, però tothom ens diu paciència... I aquesta després de quasi dos anys sembla que s'esgota, com ho estem nosaltres, esgotats... no us imagineu fins a quin punt...
Per sort amb la gent en Madou és alegre, sociable, i carinyòs, ara tenim una altre batalla ha de descobrir que el seu món és casa nostre, que no té a la Koro com a companya sinó en Denis, ha de comprendre que el menjar no s'acaba i que l'estimem tant....

diumenge, 24 de gener de 2010

27 de desembre


Els dies passen tranquils... massa lents... sort de la família del cor... En Madou cada dia li costa més marxar... Avui és l'últim comiat, i com que no ens tenia a mà, s'ha enganxat a en Mito... A mi m'ha tocat l'ànima però al seu tiet també...
Ens han portat a fer fotos, és potser la part més trista del viatge no poder tenir el retrat del que ens ha quedat a la retina de la bulliciosa Bamako, els seus colors, la seva vida, la seva olor, els carrers, la pols... el país que m'ha fet mare!!!
Cada dia el sentiment és més fort, l'estimació es fa més gran, i ja no tenim la sensació de que son uns nens i nenes amb qui passem una estona, ens els volem emportar a casa, i ja!!!.
Quan parlem del tercer món, mai en parlem amb tota la propietat... Entén el perquè no volen fotos, son conscients del que tenen, i no ho volen mostrar a l'exterior... Bamako és preciosa, però també un abocador ciutat... El Níger, la cosa més maca que he vist mai, però plena de mosquits i brutícia... El colors son brillants, però no acabats de sortir de la rentadora, és tot a la vegada tan contradictori....
La gent amable, i somrient, son afables, però sempre disposats a parar la mà, i els més afortunats, no ho son per que sí.... Avui diumenge al orfenat ha arribat un nen, només 15 dies més menys, tot pells i ossos, quina sort d'en Lluís el nostre pediatre, i de que per fi ja tinguéssim tots maletes... Avui diumenge l'orfenat se m'ha obert als ulls, he pogut entrar a veure el llit del meu peque, he estat amb les cuidadores, i fins i tot he preparat el menjar per en Madou i la Koro... No us ho puc explicar, no sé com descriure l'arròs que els he servit, com descriure la pena amb la que observem que fins i tot les engrunes son un menjar deliciós per ells... En Madou va boig darrera el menjar, i com no hi ha d'anar...
Avui serà la seva última nit, i les nostres emocions i castell de cartes comença a trontollar... no us podeu imaginar com...

divendres, 22 de gener de 2010

Un dia més... un comiat menys



Avui més que ahir... estem immersos enmig d'una espècia de "gran hermano" a Bamako, les sensacions son fortes i dures... les llàgrimes afloren amb molta facilitat... els nens i nenes cada dia son més estimats, i les ganes de tornar a casa encara son més fortes...
Avui en Madou ens farà un gran regal... a l'hora del comiat, ja no vol marxar amb la Vitru, posa carona, no vol que marxem... Falta sol un comiat més i aviat a casa!!! Marxem de l'orfanat amb llàgrimes, amb el cor trencat, miro al voltant, i veig molts ulls brillants... Es difícil marxar a l'hotel, és difícil explicar el què sentim, és difícil deixar els nostres peques fins demà...

dissabte, 16 de gener de 2010

3r dia és Nadal i lluny del corral


Diu una tradició que per Nadal qui res no estrena res no val... Tots els peques avui han tingut un conjuntet per estrenar... Ha faltat la foto, però és que quan arriba la Vintru amb els nostres fills i filles, quedem com abduits...
Hem tastat els plàtans, i son deliciosos... I en Madou i la Koro han rebut un regal del pare Noel... jejeje... Una piscina que ha estat una delícia pels dos... Ha ajudat a la Koro treure molts somriures, en Madou s'ho ha passat pipa!!!.
L'esgotament ara es porta més bé, ja que mica en mica ens sentim més nostres els peques... i l'hora de l'adéu es fa més difícil... Avui com que el Nadal és màgic en Madou ha vist que ja no volia quedar-se a l'orfenat, ha plorat i molt per marxar... quin regal... ens hem quedat molt tocats...
Un cop a l'hotel posem al dia les sensacions, davant una Castel fresqueta i en Mito i el Kiko, molt valents, decideixen fer una capbusadeta, jejeje... Jo prefereixo parlar amb la família, passar fotos, relaxar-me, llegir correus i una dutxa ben refrescant... Realment es troba a faltar el corral, tot i que l'experiència compartida et fa estimar els que tenim al costat, com si sempre haguessin format part del nostre entorn... Ara ja formen part de la nostra història... Per molts anys, per Molts Nadals!!!

dijous, 14 de gener de 2010

2n dia orfenat




I després de l'esgotament, venia el segon dia amb en Madou... Ell tan content com el primer dia, ens va alegrar a tots les dures hores de la sala d'acollida i apropament... El més dur l'esgotament davant la demanda de menjar... Va provar el pernil, i jejeje posava carones perquè no volia arròs...
A la família del cor hi ha 2 baixes, l'esgotament va fent presència... És que les emocions son molt fortes alhora que indescriptibles... Bamako és una ciutat molt alegre, acolorida, empolsinada i viva... Però nosaltres estem en una habitació fosca... Sort en tenim de l'Òscar que ens alegra els viatges, i en Mito que és un animador en potència... Les nits son caloroses, i el menjar molt bé!!!
Avui el sentiment de mare ha crescut una mica... però també l'incertesa de saber fer-ho bé o no...
La data d'ahir era l'aniversari de casament, i varem conèixer el nostre peque, avui és el meu aniversari, és la nit de Nadal i ho celebrarem com podem, sense torrons, perquè no tenen maletes, però si les nostres neules... el més dificil el cava, però ens conformem amb champany francés, que bé s'ho val... el meu primer aniversari i a més com a mare!!! Les nadales ens acompanyen els viatges de taxi, i la calor es fa més suportable...
En Kiko està molt més avançat que jo en el paper de pare adoptiu, però no cal amoïnar-se son sentiments compartits, avui més que ahir som una mica més pares, però demà més....