dimarts, 27 de desembre de 2011

divendres, 23 de desembre de 2011

Arreveure...


Ester i Micky
La taula dels diumenges


 Si fa pocs dies parlàvem del que ens costava dir Adéu, per sorpresa n'hem fet dos de molt sentits, el de la senyoreta Anna, i ara el més trist...
Tant trist, com que en Madou té una resposta clara i senzilla "no vull que ploreu, per tant no marxeu..."
Ester...

Per en Madou, la Ester i en Micky son dos tiets, no envà el seu primer dinar a la Coromina, va ser amb ells, son moltes tardes, excursions, molts matins, fins i tot quan es quedava sol a la Coromina era el seu punt de referència...
Si per en Madou està sent difícil, en Denis no ho enten, passem per la seva porta i vol entrar... i a mi què voleu que us digui se'm trenca el cor... Jo també vull entrar.
Aquesta pèrdua si que porta dol, son dos anys compartint moltes coses, i per nosaltres buff... son 8 anys, plens de records, menjars, festes, brindis, feina, gossos, escrits, penes, i l'alegria d'en Madou...
Donarem temps per pair, aquesta separació, per ell i per mi, i sé que aviat en parlarem amb alegria, i tindrem ganes d'anar a Torelló per veure'ls... i en Madou els farà un petó... segur que un cop superada la negació i el dol, hi haurà petó!!!
Us estimem, i trobem a faltar!!!

El meu equip...


Aquest és l'equip del Prebenjami B del Cardona c.f.
En Madou és el més peke, però s'ho passa la mar de bé!!!
Fa amics, per això no té cap problema, practica un esport (un esporc com diu ell) que fa vida sana, i aprèn a jugar en equip... i per si no en tingués gaire, ara mira el futbol amb més emoció!!!
Heu vist que guapos son???

dimecres, 14 de desembre de 2011

Ha arribat Nadal

I celebrarem un munt de coses... Aniversari papes. Aniversari mama. I dos anys que estem junts... I sembla tota una vida


Aniversari Emma

Fa dos anys et va convidar... No varem arribar a temps... Avui si!!! Per molts anys guapa!!!


dimecres, 30 de novembre de 2011

Adéu a l'Anna





Quan vaig començar el blog, era per parlar de l'adopció i els sentiments... Ara parlo com a mare... Però avui en Madou tindrà el primer repte...`

Aquí a la foto a punt d'anar d'excursió al Mon Sant Benet, amb la il·lusió típica de qualsevol nen/nena... Abraçat als companys i feliç com un jínjol...

Part d'aquesta alegria sovint és gràcies al treball dels nostres educadors i educadores, que saben transmetre ganes d'anar a l'escola, aprenent de manera divertida i comparteixen generosament hores i vivències amb els nostres fills i filles.

Ahir en Madou estava ben tapat, però no vol faltar als últims dies de la seva Anna. Ara canviarem de mestre, la Montse va tenir un bebè, ara ja torna, la sortida de l'Anna era una marxa anunciada... però com afrontarà en Madou aquesta pèrdua?, l'estima molt a l'Anna!. Esperem que no ens vinguin vells records de la bella Bamako, però això ho sabrem no demà, sinó l'altre com diu ell...

El que si sabem és que fins avui en Madou, no li agrada dir Adéu, no per una estona, però quan és per la tieta Anna i l'Alberto li costa molt, sap que tardarà dies a veure'ls... Espero que a l'Anna li regali una forta abraçada i un fort petó, perquè s'ha guanyat un lloc a la seva història, va ser qui li va arrancar la primera dent... No envà diu que no marxarà l'Anna perquè se l'emportarà a casa ;)...


Muaks



dimecres, 23 de novembre de 2011

Soc el número 14



Fa tot just 23 dies que vàrem cel·lebrar el Sant d'en Madou. El seu sant és el 1 de novembre, i no perquè sigui Tots Sants, sinó que va fer 2 anys de la trucada que més esperem quan decidim ser pares per la via adoptiva...

Ja fa dos anys i sembla que fos ahir, i a la vegada sembla que en Madou hagi estat sempre entre nosaltres... Recordem la trobada amb la Pilar d' IPI, on ens esplicava coses del nostre fill... amb un nus a l'estòmac, encara ens faltaria judici, però erem pares!!! D'un nen de 18 mesos, alegre, sa, i al que li agradava molt la pilota...

En Kiko i jo, no li varem donar importància a aquest fet, però avui a punt de cel·lebrar els dos anys de la seva arribada podem constatar que li agrada molt la pilota... És el més peke dels Pre-benjamins B del Cardona, hi va amb moltíssima il·lusió tant als entrenaments, com als partits dels dissabtes... Uixxxx.... encara no han marcat cap gol, però de fa dos mesos amb ara, quins canvis aquests futbolístes...

Els nens i nens s'avui van carregats d'activitats extraescolars, per poder conciliar amb els nostres horaris de treball, en Madou des de tot l'any passat que ens demanava jugar a futbol, però no tenia la edat, encara és molt just, però hi va content, amb una màniga sempre a la boca, i feliç de jugar al mig del camp, com el seu adorat Iniesta, o com el Xavi de la mama ;)

I quin número li ha tocat... doncs el 14 (el del mític Johan Cruyff, o el de Masherano), amb unes mitjetes que hi cabria sencer, i uns pantalons on n'hi caben dos de Madou's ...

Muaks,

dimarts, 22 de novembre de 2011

Perdem la primera dent... Primera visita al dentista



Sorprenentment amb tres anys... Hem perdut la primera dent... la segona està a punt... demà dentista. No sabem si ha estat un cop o ja surten les dents darrera.
No ha estat traumàtic,és més ha estat la senyoreta Anna qui l'ha arrencada, amb tota la trnquilitat del món... ni una llàgrima... i al vespre ens han visitat els angelets... 3 euros que ens han servit per comprar un cotxe i una moto...
Ell feliç com una perdiu... Jo trista de veure el molt ràpid que ens anem fent grans....
Muaks!!!!

dimarts, 13 de setembre de 2011




Ja hem passat la segona Festa Major, l'adaptació d'en Madou a la vida de Cardona, és excel.lent!!! Inclús avui em sembla que sempre ha estat aquí, no només a mi, sinó a tothom.

Es relaciona amb tots els nens i nenes del poble, no es fa estrany, i sempre somriu.

Viu els bous, com si hagués nascut aquí, tot i que els té una por terrible, quan surt amb els de cartró l'haurieu de veure. Els gegants ens han costat un any, l'any passat ni pensar d'anar de passacarrers, ara, cap problema... Segueix els bastoners, i li encanten els focs artificials, no es perd els concerts i balls que li deixem... i com no li encanten "els caballitos" tot i que a casa son extremada ment dosificats...

Encara haig de recordar que la sort és nostre perquè ens ha donat la oportunitat de ser pares, i encara a vegades hi ha qui encara demana per la seva història... i no em fa res explicar-la i menys que sovint sigui en la seva presència, ha de recordar que l'atzar, un fil vermell ens el va portar, i que un dia ell tindrà una història per explicar, i uns pares que amb molt de gust l'ajudaran a intentar omplir aquells buits que son tan difícils d'emplenar.

Un dels millors regals que m'ha donat el meu fill és un somriure ampli i sincer que té cada dia al llit mentre dorm...

dissabte, 23 de juliol de 2011

Ser Feliç...



La frase més repetida dins el món de l'adopció "a aquest nen li ha tocat la loteria..."


La frase més repetida resposta dels pares de la criatura " a nosaltres si que ens ha tocat la loteria"


Aquest dies veig quina sort que tinc... perquè el meu fill creix a Cardona, el poble on jo estiuejava, on es viu al carrer, amb companys de diferents edats, on les portes son obertes, on la infància no enten de Nintendos, ni Bobs Esponjas, sinó de globus d'aigua, i cadenes de bicicleta...


En Madou no ha passat per la fase de les 4 rodetes, mireu quin goig que fa amb el seu casc, no té encara un amic millor, sinó que li agrada jugar, i per això escull com a company el primer nen o nena que passi pel davant, coneix els companys de la seva escola, però els del carrer també. Tan se val tinguin dos, tres o fins cinc anys més que ell, la questió es jugar, correr, saltar...


és un nen feliç... però jo gràcies a ell si que soc mamà feliç... Muaks ;)

dimarts, 31 de maig de 2011

dissabte, 21 de maig de 2011

dilluns, 9 de maig de 2011

Encetem una nova tradició...



Cantem caramelles!!!

Ja ha passat la pasqua... i el record és en Madou vestit de traginer i cantant!!!

Jo què voleu que us digui em queia la baba...

divendres, 8 d’abril de 2011


En arribar la xocolata ni fu ni fa... A mica en mica, i sempre especificant que sigui amb llet, ens va agradant més, sense exageració amb mig "kinder" i la sorpresa en tenim ben bé prou, però...

El Cacaolat és una altre cosa... ens encanta ben fresquet, i com que els berenars ens costen tan, el batut de xocolata és ideal, ràpid i també molt embrutadís, jejeje!!!

Per això quan avui ha saltat el rumor de que es deixava de comercialitzar als súpers, he pensat recòrrer totes les botigues de Cardona i comprar-los tots... La noticia tenia una segona part, la empresa només el comercialitzaria en el sector de la hosteleria... No m'ho puc creure...

Heu demanat mai un Cacaolat en un Bar, jo la primera vegada amb el meu pare, em vaig pensar que s'havien equivocat amb el preu, més de 2 euros... La veritat tal i com està la cosa, en Madou continuarà bebent mentre pugui Cacaolat a casa, a fora... ja en parlarem.

De totes maneres espero que sigui una falsa alarma, i que una de les begudes de la meva infantesa, ho continui sent pel meu peke...

Muaks!!!

divendres, 25 de març de 2011

Pastanaga...

Ja ens van avisar en els cursets de preparació del C.I., el que no esperava és que fos tan ràpid...
En Madou té un capacitat d'absorció impressionant, i no ho dic com a mare, sinó que salta a la vista pels que el coneixen, es queda amb tot i tothom, sembla que no hi sigui i sent qualsevol comentari, expressió o veu qualsevol fet...
L'altre dia, varem comprar pastanagues, les ha descobert fa poc en cru, i la veritat és que li agrada força... mama és com una xuxe, diu... I a mi què voleu que us digui ja m'està més que bé, prefereixo una pastanaga a un núvol o pega dolça...
Doncs al que anàvem, mentre compràvem les pastanagues, van comentar ara ja comença a ser bo de menjar-ne, ja que així ens posarem ben morenos... En Madou va girar el cap, i jo vaig pensar salvar la situació... Si si va molt bé deixa la pell ben fina, van molt bé les pastanagues...
I semblava que tot s'acabava així...
Abans d'ahir sopant, minestra ell anava apartant les pastanagues i jo li pregunto per què ho fas això, i senzillament diu: "Jo no vull ser moreno..."
En Kiko ràpidament li va dir "el Papa i la Mama els agrada que tu siguis negre, és més volem que siguis el nostre nen negre i t'estimem!!!" i ell va replicar "doncs jo no vull ser diferent".
Varem passar uns segons de lapsus, i varem intentar salvar la primera mostra de diferència que clarament se'ns ha presentat davant, en vindran moltes i de més fortes i feixugues, però ja ho sabíem això.
En vam parlar una estona obertament, sobre Bamako i Cardona, el nostre fill vermell, la història de la seva família, i ho varem acompanyar d'un llibre que ens va regalar la Bet, en Madou content amb un dels seus millors somriures va marxar al llit i ens va dir Bona Nit...
En Kiko i jo, vam tenir la primera prova, espero que totes siguin tan planeres com aquesta, això però els temps dirà, per molt que esperem i preparem sempre seran situacions imprevistes, comentaris espontanis, i com a pares no ens queda altre remei que acompanyar, explicar i sobretot estimar, i això últim amb un peke com el nostre no se'ns fa gens difícil....
Muaks...

dimarts, 1 de març de 2011

Spot de Manos Unidas 2011


Aquesta mirada...
És ben igual al Madou... Tan igual que en Kiko li demanava si l'havien gravat ;)... Al que en Madou, tan feliç com és ell, diu :
Nooo és en Madou, és el Papa quan era negre!!!
El color de la pell, tan que ens en van parlar en el cursos de la idoneitat és un tema de negació constant, tan que sovint mostra el palmell de la mà... És una de les moltes proves que haurà d'anar passant en Madou amb els anys, i que amb el nostre suport superarà!!!
Muaks,

dimarts, 22 de febrer de 2011

El problema del "JITULU"



Estem acabant la karité que vam comprar a Bamako, i en Kiko li diu a en Madou que hauríem de tornar a Mali a comprar-ne... La veritat que un cop acostumats a la olor, no hi ha color amb les que podem trobar per aquí. La hidratació de la karité és mil vegades més bona, i la pell ho nota, està més brillant... Jo li dic al Madou, estàs ben blanc (jejeje), quan l'hidrato amb la "lolovela" que diu ell, tot i banyar-lo amb Aloe Vera, al migdia la pell ja ha perdut color i brillantor, sobretot les cames i la cara...

Doncs en Kiko l'estava untant amb Jitulú i parlant amb el peke, quan ell molt seriós li diu:

"si un cas la mama i tu aneu a Bamako i jo m'espero aquí amb en Denis i la iaia Teresa".

Amb aquesta frase ens va fer patent la seva cortina envers el seu país d'origen, cada cop en vol parlar menys, no vol les fotos, i vol oblidar, aquí es sent feliç... Em fa por pensar, què passarà si un dia volem tornar per portar un germanet-a... Primer cal omplir la guardiola, però si arriba el dia, jo vull que participi de l'adopció plenament, però ell voldrà tornar a Asureme???

Les paraules en bambara, cap cop son més oblidades, inclús nosaltres que intentem fer un esforç ens costa, suposo que amb el temps arriarà una nova etapa amb curiositat pel seu origen, per escriure la seva història, i llavors ornarem a mirar fotos, i buscar paraules, i potser per què no, fins i tot preparar un viatge...

Muaks

dimecres, 2 de febrer de 2011

Whatever Oasis cover 2011 Coca Cola Spot HD - Razones para creer en un m...


A mi sempre m'ha agradat la coca-cola... M'agrada sola, amb gel i llimona, o fins i tot amb Jb... Sempre fresca i amb aquella picor que et puja al nas...
En Madou que l'ha descobert fa poquet, acluca els ulls, es rasca el nas, però després es llepa els llavis... mmmm... posa'm més mama, però amb una mica d'aigua !!!
I el missatge, perquè no un mon millor... hem de veure sempre la coca-cola mig plena ;)

dissabte, 29 de gener de 2011

Fem 3 anys

Entre els propòsits de nou any... Un era possar-me al dia amb el blog, i ja porto un mes de retard, però clar no sempre és té vertigen i temps de fer 4 post al dia, dibuixos i fotos, cançons, i videos buscats per internet...
Aquesta setmana el Reietó ha fet 3 anyets, i tot i dir-nos que no volia corona, ha anat tot el dia amb la corona col·locada al cole, jejeje!!!
El gener és un mes ple d'aniversaris de familia i amics, hem trucat a moltíssima gent per regalar-li el "cumpleañoz fliz tocate la nariz... by Madou", i la veritat és que quan li ha tocat a ell s'ha posat nerviòs, vergonyòs, i content com un ginjol...
En Madou continua sent un nen feliç, amb ganes de jugar a tot i amb tothom, amb un raonament no propi de la seva edat, però suposo que amb el temps les coses s'aniran ficant al seu lloc.
Sovint penso que em fa por que creixi, por no millor dit terror, veig coses amb d'altres nens i nenes, pares i mares, i no crec que sigui amb maldat, però la infancia del meu peke serà una lluita continua, no és diferent del seu vei, té un papa i una mama a casa, i una mama de la panxa de la que en parlem amb molta feina.
Té un color de pell diferent, i l'estimem perquè ens agrada la seva pell de xocolata, no fa falta que sigui blanqueta, o color carn com diu l'Emma. Ens costa pentinar-lo però està tan guapo quan ho aconseguim.
Entre els avantatges que hi ha a Cardona, és que som un poble petit, on les coses sovint son senzilles, però amb això també es perd la intimitat... Tothom més o menys coneix la història d'en Madou, alguns de primera mà, d'altres pel blog (és impressionant això de les noves tecnologies), i d'altres simplement perquè viuen a Cardona... Això fa que en Madou sigui "famòs", i provoca gelos i interès, si és més gran del que dieu, preguntes com "i com és que ets la seva mare?", jocs innocents que el separen del grup... i això és el principi... per això li tinc terror!!!