dimecres, 20 d’octubre de 2010

Bye bye melic gran


Avui aviat farà un any que tot roda al teu voltant... Moltes de vosaltres, ja heu passat el mateix, d'altres esteu a un pas i més de les que jo voldria encara us falta una mica més...
Quan vas arribar estaves al 10000 per cent, sovint em costa seguir el teu ritme, he sigut mare sense entrenament, de cop i volta, tot i desitja-ho molt, que dic molt, moltíssim, en la maternitat adoptiva saps quan fas el primer pas, però mai quan esdevindràs mare realment...
Una amiga "bloggera" feia dies parlava de l'egoisme que sent en trobar a faltar temps per ella, i una amiga mare biològica em deia que no recordava quins eren els seus hobbies... i així estic jo, enmig d'una nova vida, noves experiències, sense temps per dibuixar, per cosir, i per fer el que realment m'agrada escriure... Descobrint nous plats, menys elaborats, descobrint com treure taques, i fent fots de família una rerra una altre, oblidant coses que mai ho havia fet, i descuidant les metxes, la nova temporada de roba, o ignorant el que fan a la tele...
Tot gira envers tu peke... I aquest dilluns hem passat una nova prova. El teu melic era gran i s'havia de fer petit, i no hem volgut esperar a haver de córrer, així que varem visitar un metge que sense pensar-ho dues vegades l'ha fet petit (encara no l'hem vist, però serà genial!!!)
Aquesta setmana hem vist un Madou diferent, trist, quiet, queixós, amb llàgrimes als ulls. Hem sentit impotència, hem patit veient que tenies mal, és clar que no tot ha de ser "flors i violes", ens hem sentit una mica més pares, per això tot i haver passat una setmana diferent, dolenta, tampoc està malament ens dóna noves experiències, no dóna temps però si sentiments, no dóna alegries, però si milions de "mimitos", i tu peke, ets més llest... Com que ha vist la nostra reacció s'ha arrepenjat una mica en el seu mal a la panxa, jejeje...
Dilluns penjo la foto del nou "melic"...
Apa bona nit ;)
Muaks!!!

divendres, 1 d’octubre de 2010

Mali al meu cor i cap...


Miri on miri sempre hi ha alguna cosa que em recorda el país del meu angelet...