divendres, 16 de maig de 2014

Una mirada, un somriure... un silenci...

Perquè he de rebuscar per trobar noticies sobre Mali... i mai son alegres... M'agrada llegir i escoltar coses del país on en Madou va néixer... Quan a casa escoltes la ràdio o la tele, i sent la paraula Mali, sense voler fas silenci i escoltes, buscant informació... perquè, ell es sent Cardoní, però...
Algun dia voldrà girar la vista enrera... buscar el seu orígen, omplir aquells buits que nosaltres no podem omplir, i jo vull poder explicar-li coses del país que el va veure nèixer...
Cada cop és més evident que el color no l'importa, que som la seva única família i referència, té cosins, cosines, tiets, tietes, avis i àvies... i molts amics i amigues, i un somriure i una mirada que van sorgir a Mali, el país del que mai se'n parla, del que només ens arriben noticies de guerra, de fam, de epidèmies... 
No parlen mai, de la gent del carrer, de les seves olors, del color, de la mirada i el somriure dels seus habitants... aquella mirada i somriure que el meu peke ha heretat...

Parlen de polítics corruptes, com aquí, però clar allà és tot molt més exagerat... Parlen de crisi, aquí econòmica, allà sòcial, aquí parlem de grip, allà de brots d'ébola...
Aquest artícle és d'aquells que ens deixen un nus a la gola, malestar a l'estòmac... i per desgràcia son situacions no gens anormals... Quan varem anar a buscar en Madou, van trucar a la porta i hi havia una nena embolcallada al terra, mai oblidaré la imatge i la sensació de tenir-la entre les mans... el nostre company i Pediatre va ser el seu àngel de la guarda aquell dia, jo l'acompanyava... i sovint em pregunto si va còrrer la mateixa sort que el meu Madou, i si avui 5 anys més tard... parla en català, i té aquesta mirada neta alegre, i el somriure que jo vaig veure en la gent de Malí, quan vaig anar a buscar en Madou, d'aquella gent que ningú en parla, que viuen en el nostre oblit, però que existeixen...

Muaks...

diumenge, 4 de maig de 2014

Diop denuncia cánticos racistas

Diop denuncia cánticos racistas

Nosaltres vivim en el mon del futbol, i pel futbol... els caps de setmana, son partits de lliga, els dies festius son dies de competició... Mirem futbol per la tele, el practiquem pel carrer... però hi ha moltes coses que han de canviar...
El futbol que viu en Madou, és companys, equip, disciplina, entrenador, pilota, 7 contra 7... lluitar... guanyar... celebrar... derrotes... plors... riure...  A vegades es queixa... "mama l' àrbitre no s'entera"... la meva resposta, "Madou dins del camp ell és qui mana, després en parlarem, però el que ell diu és el que val"... 
El futbol és ple d'insults, cap a l'àrbitre, cap al contrari, contra la afició... i últimament contra allò que algú va decidir anomenar races...
En Madou és un més de l'equip de fet ells no el veuen diferent, ho hem comprovat algunes vegades... és que és un nen com la resta, la diferència no és en el color de la pell, sinó en la samarreta per la que lluiten... Que trist que un joc que a casa meva dona tantes il·lusions i alegries, sigui tan sovint reflex d'una societat discriminatòria, tancada, que incita a la violència, als insults a la indignació i a la violència, encara que volguem fer veure que no passi res, ballant com Diop, o menjan un plàtan com Alves, el color de la pell es veu que hi ha gent a qui si importa, i si els catalans som "polacos" els negres som "monos", però... Jo em quedo amb el nostre petit equip, la seva cara d'il·lusió, la mirada neta dels nens que no veuen diferències en la pell,  els partits jugats amb el seus somriures d'orella a orella, i l'encaixada de mans entre equips en sonar el xiulet que anuncia el final del partit...
Muaks