dilluns, 26 d’abril de 2010

Reflexions

Avui aprop de fer 4 mesos que som aquí... vull reflexionar...

En arribar la fluixera, els plors, les pors, i la incertesa es va apoderar de la nostra quotidianeitat...

Varem pensar, plorar i parlar molt sobre l'arribada d'en Madou. Avui encara ho fem, ens fem creus de que l'adaptació hagi estat tan ràpida, senzilla i fàcil per ell, al menys així ho suposem, no sabem què li passa pel seu caparró.

Nosaltres ara estem molt més serenats, ja som conscients de la maternitat-paternitat, i fins i tot parlem de tornar a estalviar, per començar de nou... Uixxxx sense la manteta acabada...

La feina de ser pares, és divertida moltes vegades, i dificil la major part del temps, deixar-lo a l'escola amb llàgrimes als seus ullets ens trenca el cor, però veure com apren cançons, com riu i juga ens dona força pel dia seguent...

En Madou ha vingut ensenyat en molts aspectes, malgrat els seus dos anyets, mai li hem hagut de dir que les coses es pleguen, ho fa sol, procura no embrutar-se, no vol un caramel si ja en té, i no menja sino té gana, malgrat tingui davant patates...

Quan penso en la nit del 28 de desembre, penso en la foscor de Mali, encara em venen llàgrimes als ulls, però ara... Ara sé que no li he fet cap mal al meu fill, sé que és feliç, sé que m'estima i que soc una part molt important de la seva vida, tal i com ho és ell per mi...

Quan dels seus llavis surt la paraula màgica "mama", a vegades penso no pot ser... després de tant temps, paciència i impaciència, després de tants plors i poques notícies, després de tantes ganes de ser mare, ara ho soc i el que és més important m'hi sento al 100%. En un principi llegint, o en els cursets, pensava que quan en Madou arribés davant meu tot estaria, seria un moment màgic...

El moment es va produir, si va ser màgic, però és ara 4 mesos més tard quan hi ha lligam per tots costats, quan m'embeleso mirant-lo dormint, quan somric en sentir de la seva veueta "mama", quan pateixo per si cau, quan el mimo sense cansar-me, quan per qué no? m'agobia no poder anar al bany sola... Però compensa...

I tant que compensa, veure que és feliç, que no li falta res, que estima i es sent estimat!!! I ara la nostra quotidianeitat és... parlar, jugar, passejar, riure i gaudir del regal més bonic que m'ha fet la vida, ser mare!!!

3 comentaris:

  1. Com m'agrada el que escrius i es que em sento tan identificada... tot el que dius és tal qual per nosaltres que portem junts 1 mes a excepció d'una cosa. En Gezu també plega la roba i mira de no embrutar-se i tot això... però... sempre té gana!!!
    Felicitats familia!

    ResponElimina
  2. Què maco, Marta! Realment ens imaginem el moment de la trobada com una cosa idílica, però a mí em passa què ja he deixat de pensar en la trobada i penso més en el dia a dia.
    Una abraçada,
    Mariajo

    ResponElimina
  3. Cada cop que et llegeixo m'emociono i t'escriuria mil coses que em passen pel cap... però és que ultimament no tinc temps per res...
    En fi, estic molt contenta que estigueu tan feliços i referent a l'entrada anterior.... a vegades s'ha de ser una mica "borde" perquè NO, a ningú li ha d'importar l'edat d'en Madou!!!!!
    Una abraçada

    ResponElimina