Mali al meu cor i cap...

Miri on miri sempre hi ha alguna cosa que em recorda el país del meu angelet...

MALI

Mali est mon pays
Bamako sa capital

Mon drapeau a trois colors

Verd, Jaune et Rouuuuugeeee

Je l'aime beacoup

Car est mon pays natal...

I ho diu amb una carona...

Fa dies parlava amb una mama adoptant d'Etiopia i em deia que es sentia molt trista d'haver tret a la seva filla del seu país... Jo no la vaig entendre si la nena estarà més bé aquí pensava... Quan el darrer dia a l'orfenat en Madou s'acomiadava de la cuidadora els nostres sentiments van trontollar... Em vaig enfonsar però a en Kiko els ulls se li negaven i llavors va ser encara més dur...

Varem treure en Madou del seu entorn i tot que és molt despert, i xerraire ho fa en bambara, nosaltres sabem 4 paraules, ens fa que l'entenguem però costa, vaja si costa!!!

No varem ser els únics que varem tenir sentiment d'angoixa, els nostres fills i filles hauran de passar un dol que és molt dur i son unes criatures tan petites!!!. Nosaltres hem de ser forts, costi el que costi i lluitar perquè realment hagin vingut a parar a un món millor...

Ahir a IPI ens van recordar que sempre li haurem d'estar agraïts a Mali, ja que ens ha permès ser pares, i li hem de parlar bé del seu país, per això us deixo el poema que la cuidadora li va ensenyar, i nosaltres de moment li anem repetint...

Muaks

Incertesa

Petit Madou... Avui la teva mare, té por...

Les noticies que ens arriben, son caòtiques, són pròpies del món on ens ha tocat viure... Per molt d'amor que vulguem donar-te, no et criarem, per desgràcia en un món feliç, on tothom viu lliure i en pau...

Avui uns cooperants han estat segrestats... Per qui?, no ho sabem, a on son?, tampoc, però el nom del país on la teva mare biològica et va donar a llum, entra entre els candidats...

Sabem que Àfrica és un continent pobre, molt necessitat, sabem que els conflictes hi son sempre presents, sabem que els governs, son sovint corruptes, sabem que hi ha armes, nens i nenes que passen fam, i d'altres que porten un fusell... Sabem que el món no son flors i violes..
No té perquè afectar el nostre retrobament, però si ens angoixa, ens fan mal situacions d'incertesa, situacions de poca informació, i sobretot situacions a on la violència malauradament és la protagonista...

Petit Madou...Avui la teva mare, resarà perquè els 21 dies que us separen, passin en un obrir i tancar d'ulls... Que arribis a casa i tothom et pugui intentar donar una infància alegre, tranquil·la, i plena d'amor i amistat...

Bona nit angelet, fins aviat!!!

Música...

Per començar el dia amb alegria...
Música del país amb el que ens unim, i amb missatge...

Pona Hawa

Ahir varem conèixer la que abraçarà al nostre peque... uixxxxxxxxxx!!!

Va ser una xerrada molt emotiva, al menys per mi, en Kiko i la meva neboda gran, la Laia...

La Hawa ens va explicar el que feia, els projectes, com es trobaven els nens i nenes, quin procés seguien abans de donar-los per adopció. També varem parlar dels nens un cop ja no son adoptables.

Ens va explicar com son els orfenats públics, i del què en pensen la gent de Mali sobre l'adopció... i va ser molt crítica amb tots aquells compatriotes seus que no volen que adoptem... però no fan res pels nens del carrer, pels maltractaments, per paliar la situació de milers de nens i nenes...

Ens van parlar, una altre cop de la ditxosa crisi... Mare meva !!! recordant-nos que al continent Africà la cosa està molt malament...

No s'ha fet la comissió però del nostre grup ja hi ha 7 assignacions, i 3 pel proper mes, esperen que de cara a setembre la cosa comenci a rutllar amb força, creuarem els dits!!!

I ja amb el tema emotiu... ens van passar un vídeo de la trobada que va haver-hi dissabte amb els primers 50 nens i nenes que han vingut de Mali... i Hawa deia... aquí a Espanya teniu un medicament que engreixa les criatures, a molts m'ha costat de reconèixer'ls... Sabia els noms de tots els peques, sabia la seva història, i s'emocionava en veure les fotos, unes fotos amb l'alegria de fons, amb la família com a tema, i amb música de Mali per acompanyar...

El motiu de la seva visita, era venir i comprovar que el que es diu amb els informes post-adoptius és real, diu que amb una carta i una foto, a vegades no és tota la realitat...

Explicava que a la trobada, ell cridava als últims peques que han vingut... i que ja no volien saber d'ella, que quan els cridava, ells es giraven i buscaven a la seva mama adoptiva (mami, mami...), i això a ella li va fer molta pena... però alhora il·lusió els nens i nenes, s'han integrat del tot, son feliços, son estimats...

Va donar molta, molta importància a l'amor, diu que sense això aquests nens no sobreviuen, ni se'ls alimenta l'ànima, que ella marxava molt tranquil·la sabent que els seus petits, aquí tenien un futur, però sobretot perquè eren desitjats i estimats...

I va acabar fent-nos una mica l'ullet, dient que s'havia quedat amb la nostra cara, que ens espera veure molt aviat, i que marxava amb la impressió que seriem molt bons pares i mare, i que tant de bo fos ben ràpid....

Uff quin rotllo us he cascat de bon matí, però clar!!! sou vosaltres qui enteneu millor com estic d'emocionada de saber que la persona que es farà càrrec del meu fill, abans que jo arribi... estima als peques com si fossin seus, els cuida i se'n preocupa...

Ai petit@ quan et tindre als meus braços.... seré la mare més feliç del mon (amb el vostre permís)... muaks

Una altre reunió

Ahir abans de plegar... vaig tenir un mail... Quan en el remitent veig Pilar... sempre se'm posa el cora a cent, un nus a l'estòmac, i haig de llegir dues o tres vegades per entendre el que posa, quan dic Pilar... les meves companyes m'acompanyen i llegim les tres ben emocionades... a veure com es va escurçant el camí...

Dilluns visita a Barcelona, i aquesta és molt emotiva... Coneixerem a Pona Hawa, la directora de l'orfanat Assureme Rue Mali, què emocionant, ella coneix els nens i nenes, em fa gràcia veure la cara de la persona que tindrà els primers contactes amb els nostres fills...

No son noticies de propera assignació, però si per fer més curta la espera...

Muaks

Mali en el meus somnis

Té forma de cotxet...

muaks

Per què Àfrica???

Avui, i no us penseu que estic de "baixon"...

Vull explicar per què Àfrica, serà el continent que em farà mare...

Podria ser que la cançó que heu "postejat" moltes tingui part de culpa, avui encara l'escolto i ploro com una magdalena... em sé la lletra el coro, i l'ordre dels cantants... en aquell temps devia ser el que ara diem "freeke", jejeje...

La discusió sobre el país no va gens difícil, de fet no n'hi va haver...

Per a mi sempre ha estat el continent africà la cuna de l'home, més o menys tal i com l'entenem avui...

"Louis Leakey convirtió a África en la cuna de la humanidad
El pionero fue Louis Leakey, en los años veinte, junto con su esposa Mary Leakey. Continuaron los trabajos en la zona su hijo Richard, su esposa Meave y ahora sus nietos. Todos ellos han realizado descubrimientos trascendentales, centrados sobre todo en la garganta de Olduvay en Tanzania."
Dicen que la casualidad es el recurso que utilizamos cuando somos incapaces de encontrar una explicación coherente a situaciones que, aparentemente, carecen de ella. De ser esto cierto, el caso que nos ocupa es un claro ejemplo de casualidad. Si no, ¿cómo explicar que el hombre llamado a descubrir el cráneo más antiguo de la historia de la humanidad dedicara su vida a la paleontología como consecuencia de una grave lesión craneal Louis Leakey (1903-1972), arqueólogo y antropólogo británico nacido en Kenia, aprovechó el reposo al que le obligó un accidente deportivo para unirse en 1922 a una expedición organizada por el British Museum para recoger fósiles en Tanzania? Fue el inicio de una pasión que se convertiría en patología.
El cráneo más antiguo del mundo
En 1926, tras obtener su licenciatura en arqueología y antropología, Leakey regresa a África para dirigir varias expediciones. Junto a su mujer, Mary, excavarían varios yacimientos en Kenia y Tanzania, pero no sería hasta el 17 de julio de 1959 cuando darían con el sensacional descubrimiento que los ha convertido en icono de la investigación: el cráneo de un homínido de 1,75 millones de años de antigüedad al que llamarían Australopithecus boisei. El hallazgo convertía a África en la cuna de la humanidad.
La labor de los Leakey, que va ya por la tercera generación"

És geològicament, el continent més vell i intacte, és un continent amb grans diferències a la resta, amb greus problemàtiques difícils de superar, i ...

Un país on els nens i les nenes son estimats, on hi ha un color que amaga la pena de la manca de l'aigua, on s'adora l'aigua, on les sortides de sol no es poden oblidar...

Un continent maltret per nosaltres, i deixat de la mà de Déu, un continent ric en diamants, i pobre en recursos alimentaris...

Àfrica és la llum de les meves ilusions des de fa molts anys, sempre hi he volgut anar, sempre m'ha interessat, i casualitats de la vida el Kiko, també sent una especial atracció per aquest continent i la seva gent...

Volíem ser pares i Àfrica seria ara si un vincle real en la nostra vida, no només una lectura, no una matèria per aquella tesis que mai faré, no un continent més... sinó el lloc d'origen del nostre fill...

Mali va venir per casualitat, una setmana després de la segona FIV, vem demanar hora per una reunió a IPI, i no va fer falta res més... Si paciència... però tard o d'hora serà realitat, perquè només fa falta que desitjeu amb molta força una cosa, perquè es conjuri el firmament i sigui realitat....

Un petó i bona nit, que avui us he donat molt la llauna... i amb tant post ni pinto ni dibuixo...

Muaks

El valor d'uns pares... Un país per estimar...

En el procés tots i totes, hem sentit situacions dures, paraules no agradables d'escoltar, en el fons sabem que l'adopció no és un projecte humanitari, és un acte d'egoisme, volem ser pares!!!

Avui m'he quedat amb dues coses, i m'agradaria compartir...

Un és el cas d'Etiòpia, de fet és un país singular, els nens no son abandonats, sinó donats en adopció, per tant es pot tirar el fil i conèixer la seva història, saber qui van ser o son els seus pares... Quina valentia, la d'un pare, que agafa el seu nadó, en un farcellet, el porta a la casa d'acollida, sabent que ell no li pot oferir res més que amor, el dóna perquè l'estima amb bogeria, i vol per ell un futur, un món millor... uff....

L'altre serveix per tothom... quin país més altruista... deixa que marxin els nens i nenes sans, fora de les seves fronteres, en el país queden els nens i nenes malalts... I això és suficient motiu perquè jo estimi Mali, Bamako, i vulgui aprendre'n tot el que pugui i més...

Au, ja us deixo descansar, ara estaré dos dies out, sense cobertura, ni ordinador, m'emporto la meva llibreta de dibuixos, i us envio energia positiva, que el món on vivim, malgrat tot és meravellós...

Un petó enorme

Cami cap a Mali

Ara si el Kiko i jo escriguéssim a la vegada, tindríeu dues reunions diferents... jejeje

Jo soc optimista de mena, i en Kiko toca amb els peus a terra...

De fet avui ha estat la última reunió amb grup, amb una psicòloga, la que després farà el seguiment del petit@...

No ens han dit res en concret, ja sabeu que aquí no es mulla ningú... Però ens han deixat petites pistes...

Pels d'Etiopia, la crisi també ha arribat a aquest país i els estan arribant més nens que mai, molt petitons, i això els ha permès alleugerir una mica el procés.

Pels de Mali, no hi ha hagut la terrible comissió d'abril, però a compte del "cupo", els estan deixant tramitar expedient, de moment 10... i esperen noves propostes, de totes maneres fins al setembre ens han dit que no esperem notícies...

Les parelles que estan més o menys com nosaltres conten viatjar aquest any... Ui ui ui... i la habitació sense fer, jejeje (jo treballo en una botiga de mobles, ja em veig demanant favors, jajaja).

Res que no ens han dit res en concret, però per la cara de la psicòloga, i la de la Pilar, la cosa va anant... amb pas de formigueta, però va anant...

Demà reunió...

Estic de vacances,

I en molt de temps, son les primeres, suposo que el vertigen en té part de culpa, doncs al que anava son les primeres que necessito relax, llegiré en Larsson, que també em ve de gust sortir del tema adopció, us faré molts dibuixos, i marxaré de passeig per terres gironines, cap a la terra de mon pare...
Son passades la 1, i no tinc, son fa temps que no estem en Kiko i jo seguts al sofà mirant res a la tele, llegint, escoltant música, i en plena forma, sense presses pel demà, la setmana passada no compte jo era un coixí més del sofà... jejeje...
Ara ja només seria perfecte amb una tormenta elèctrica, i des del llit veure aquesta imatge una altre vegada, i que en Denis no plores, està ben enamorat, jajaja..., i espantat dels petards!!!
Aquests 4 dies de feina m'han donat més ganes de estar activada, ja ho diu la Bet que ens hem de posar en forma..., anava que m'arrosegava, jo que generalment soc hiperactiva, uf... Potser és la calor, jo soc de fred...
Bé demà espero donar-vos noticietes de Mali, a veure que ens diuen, i res més que entre Susqueda, i Sant Joan, suposo que estarem uns dies off..., amb un ritme més baix de post...

Molts petons, i fins després... que tingueu una bona setmana totes...

Jan

Jo no acostumo a penjar fotos de nens que son del meu entorn, no sé per quin motiu, i avui no he tingut temps de fer dibuix, he estat tallant troçets de roba i marejadeta...

Bé doncs us volia fer un dibuix d'una anècdota del meu nebot més petit, en Jan, també és el més dolent, però sempre fa les coses de cara i no s'amaga, és també el més sensible, i el més carinyòs...

Fa uns dies a la seva escola els parlaven del tercer món, i ell va i fa callar la mestre (una vegada ja ho havia fet amb el conte de la caputxeta, fent callar a la mestre d'una manera no molt agradable, perquè segons ell deia una mentida, els llops no parlaven ni es menjaven a les persones)... Va que marxo pels cerros de Úbeda, doncs li diu tan panxo a la senyoreta...

Senyu, senyu, que jo soc molt bo i en tindré un d'aquests a casa meva, bé de veritat els que son boníssims son la Tata (jo) i el Kiko, i tindrà molta sort perquè només arribar d'Àfrica ja tindrà gos, i jo l'estimaré tant, que seré el seu guardaespatlles, i me'l portaré a casa, i a pescar, i a tot... perquè serà el meu cosinet...

I ja que parlem d'aquests nens em pots dir on cau Mali exactament, i si tardaran molt el Kiko i la Tata en arribar-hi?, perquè potser el meu pare els pot deixar el cotxe nou perquè hi arribin abans...

La profe va flipar, no sabia si s'ho havia de creure o no, així que va cridar a la meva cunyada, i si si, quan ho va confirmar els va explicar a la resta de la classe, i clar en Jan va quedar com un súper hèroe, jajaja... i ell més feliç que un gínjol...

Petonets, i bona nit

22 de juny

Encara falten molt dies...

En Kiko, en Denis i jo tenim planejades unes mini vacances a Susqueda, a un paratge ideal per desconnectar de tot... És una casa rural http://www.elsterrats.com/, que és ideal, la Glòria i en Koldo et fan sentir com a casa teva, i en Denis és el rei entre les seves dues gossetes...

Però abans de marxar... el dilluns tenim una REUNIÓ SOBRE MALI A IPI, a veure que ens expliquen, jo no sé si el meu vèrtigen és culpa de l'estrès i nervis, de veure que ens explicara la Pilar (Bet tu que viatjaràs a Mali t'informaré de primera mà)...

Així que au a aguantar una setmaneta més...

I ara cap al metge a veure si em vol firmar l'alta...

Petons...

Unes imatges del país del nostre angelet
http//www.youtube.com/watch?v=SdvLMDAx3cY