diumenge, 24 de gener de 2010

27 de desembre


Els dies passen tranquils... massa lents... sort de la família del cor... En Madou cada dia li costa més marxar... Avui és l'últim comiat, i com que no ens tenia a mà, s'ha enganxat a en Mito... A mi m'ha tocat l'ànima però al seu tiet també...
Ens han portat a fer fotos, és potser la part més trista del viatge no poder tenir el retrat del que ens ha quedat a la retina de la bulliciosa Bamako, els seus colors, la seva vida, la seva olor, els carrers, la pols... el país que m'ha fet mare!!!
Cada dia el sentiment és més fort, l'estimació es fa més gran, i ja no tenim la sensació de que son uns nens i nenes amb qui passem una estona, ens els volem emportar a casa, i ja!!!.
Quan parlem del tercer món, mai en parlem amb tota la propietat... Entén el perquè no volen fotos, son conscients del que tenen, i no ho volen mostrar a l'exterior... Bamako és preciosa, però també un abocador ciutat... El Níger, la cosa més maca que he vist mai, però plena de mosquits i brutícia... El colors son brillants, però no acabats de sortir de la rentadora, és tot a la vegada tan contradictori....
La gent amable, i somrient, son afables, però sempre disposats a parar la mà, i els més afortunats, no ho son per que sí.... Avui diumenge al orfenat ha arribat un nen, només 15 dies més menys, tot pells i ossos, quina sort d'en Lluís el nostre pediatre, i de que per fi ja tinguéssim tots maletes... Avui diumenge l'orfenat se m'ha obert als ulls, he pogut entrar a veure el llit del meu peque, he estat amb les cuidadores, i fins i tot he preparat el menjar per en Madou i la Koro... No us ho puc explicar, no sé com descriure l'arròs que els he servit, com descriure la pena amb la que observem que fins i tot les engrunes son un menjar deliciós per ells... En Madou va boig darrera el menjar, i com no hi ha d'anar...
Avui serà la seva última nit, i les nostres emocions i castell de cartes comença a trontollar... no us podeu imaginar com...

5 comentaris:

  1. Ufffffffffffffffff que emocion!! me encanta como lo cuentas!!!!
    Mil besos

    ResponElimina
  2. Emocionada... fa uns dies que escrius aquest diari i que em té ben emocionada!
    Una abraçada,
    mariajo

    ResponElimina
  3. Llegeixo i se'm remouen sentiments amb aquestes entrades...
    Gràcies per compartir-ho!

    ResponElimina
  4. No puc agraïr-te-ho prou... Gràcies mil vegades. Sé qe estes coses em pasarán a mi (prompte, espere) i en eixos moments saber que moltes altres abans que jo han passat per ahí, m'ajudarà molt, ho sé.
    Disfruta molt (i pateix lo justet) amb Madou!!
    Un abraç.

    ResponElimina
  5. Entiendo vuestro deseo captar la esencia de este gran país,
    lo que no entiendo es por nadie optaron ir por su cuenta hacer fotos, por ejemplo en un taxi.
    De ningún modo creo haya sido responsabilidad de la organización satisfacer este deseo. ...ya con la que me han dado, para mi basta.
    =)

    ResponElimina