dissabte, 20 de març de 2010

I com és això que l'heu adoptat...

Que valents que sou!!!
Que ens trobarem comentaris de tota mena, és ben clar que tots i totes ho tenim assumit, la veritat és que fins avui no n'hi ha hagut, ni tants sols un d'ofensiu, però si de molt curiosos...
En la lectura d'un conte una senyora gran, tot alabant les gràcies d'en Madou, no entenia que fos de pell de xocolata, és més es demanava si ho sabíem...
Des de fa dies, un xicot una mica especial, abans de faltar-nos al respecte, ens està omplint de preguntes, el tenim ben encuriosit i al·lucinat... "no pot ser que sigui seu...", el més curiós és que tot i haver-li dit que vàrem anar a Mali, encara no entén que en Madou sigui fill nostre, no és del nostre color...
Una nena, a la que estimo molt, diu que si en Madou és de color negre (bé diu que el color millor és el marró), nosaltres som de color carn, en cap cas de color blanc...
He tingut comentaris sobre si la meva parella era també d'origen africà...
Però del que més contenta estic, és que fins ara tots han estat amb molt respecte, comentaris fets amb curiositat però sense voler ofendre, sempre amb estimació i educació...
L'Anna va ser la primera nena que no entenia que jo fos la seva mare, i aquesta va ser la meva primera prova...
"Mira Anna en Madou va néixer en un lloc molt llunyà, tenia una mare que l'estimava molt, tant que va voler que neixes, però el seu país és molt pobre, i quan en Madou anava creixent, ella ja no tenia diners per alimentar-lo, llavors va decidir, amb tota la pena del món, que buscaria uns nous pares pel Madou, que el poguessin alimentar, i comprar roba, que el poguessin portar a l'escola, i així la Marta i en Kiko van començar a ser els pares d'en Madou"...
"Ah... llavors, ara tu si que ets la seva mare???, mama... la Marta ara si és la mama d'en Madou"
Quan vaig acabar la explicació, em vaig adonar, que el bar sencer s'havia parat a escoltar com explicava el fet que en Madou fos el meu fill, fins i tot algun ullet emocionat, i crec que vaig treure bona nota, la cara de la nena era d'alegria...
Ja veieu que històries des del dia que decidim ser pares, en tenim per omplir un blog!!!
Muaks

4 comentaris:

  1. Je, je, jo aquesta història ja l'havia sentit abans... i em va resultar d'alló més tendra. Ojala els adults ho veguessin tan fàcil com els nens!

    ResponElimina
  2. Jo crec que necessito un màster... perquè... buff, n'hi han que se'm fan montanya amunt.
    laura.

    ResponElimina
  3. ;-))
    Que emocionant! i que bé que vagi bé...

    Petons grossos!

    ResponElimina