Fem 3 anys

Entre els propòsits de nou any... Un era possar-me al dia amb el blog, i ja porto un mes de retard, però clar no sempre és té vertigen i temps de fer 4 post al dia, dibuixos i fotos, cançons, i videos buscats per internet...
Aquesta setmana el Reietó ha fet 3 anyets, i tot i dir-nos que no volia corona, ha anat tot el dia amb la corona col·locada al cole, jejeje!!!

El gener és un mes ple d'aniversaris de familia i amics, hem trucat a moltíssima gent per regalar-li el "cumpleañoz fliz tocate la nariz... by Madou", i la veritat és que quan li ha tocat a ell s'ha posat nerviòs, vergonyòs, i content com un ginjol...

En Madou continua sent un nen feliç, amb ganes de jugar a tot i amb tothom, amb un raonament no propi de la seva edat, però suposo que amb el temps les coses s'aniran ficant al seu lloc.

Sovint penso que em fa por que creixi, por no millor dit terror, veig coses amb d'altres nens i nenes, pares i mares, i no crec que sigui amb maldat, però la infancia del meu peke serà una lluita continua, no és diferent del seu vei, té un papa i una mama a casa, i una mama de la panxa de la que en parlem amb molta feina.

Té un color de pell diferent, i l'estimem perquè ens agrada la seva pell de xocolata, no fa falta que sigui blanqueta, o color carn com diu l'Emma. Ens costa pentinar-lo però està tan guapo quan ho aconseguim.

Entre els avantatges que hi ha a Cardona, és que som un poble petit, on les coses sovint son senzilles, però amb això també es perd la intimitat... Tothom més o menys coneix la història d'en Madou, alguns de primera mà, d'altres pel blog (és impressionant això de les noves tecnologies), i d'altres simplement perquè viuen a Cardona... Això fa que en Madou sigui "famòs", i provoca gelos i interès, si és més gran del que dieu, preguntes com "i com és que ets la seva mare?", jocs innocents que el separen del grup... i això és el principi... per això li tinc terror!!!

arriba l´últim dia i hem de marxar

I quantes vegades hem somniat arribar a casa amb el petit... Quantes vegades hem desitjat el moment més preuat de posar-lo al seu llitet... Passar el vol el més ràpid possible... i és avui!!!

Ens llevem amb més nervis que mai... paperassa, no s'acaba mai... més donatius, això tampoc s'acaba mai...

Taxis amunt i avall, últimes compres per tenir records de Mali, el país d'en Madou, el meu petit tresor... i orfenat... Comiats i comiats, el de Vitru tant emotiu i especial, les llàgrimes ens fan un nus a l'estòmac que ens fan arribar un dubte que no imaginàvem tenir mai... Estem fent bé portant en Madou a Cardona?, el farem feliç?, en un món on la abundància pot ser fins i tot excessiva i dolenta. Ens entendrà i acceptarà que l'apartem del seu petit món???...

Els dubtes ens envaeixen, la nit arriba i l'avió s'enlaire Europa ens espera...

En arribar a Barcelona el castell de cartes es desmorona, les llàgrimes fruit dels nervis i la incertesa afloren sense parar... i ho faran durant moltes nits després de l'arribada... En Kiko s'abraça a la seva germana, jo al vespre amb la Pili... i sé que només la família del cor ens entén, i sé que vosaltres un dia entendreu i sentireu el mateix.... En Madou és a casa, enmig de desconeguts, amb un idioma que aprèn a passes de gegant, amb menjar sempre a taula, amb roba nova i joguines... amb un pare i una mare que estan morts de por i amor!!!

La reacció amb en Denis terrible, el pobre amb ganes de jugar amb el nen, en Madou li té pànic... Això era l'últim que esperàvem, però tothom ens diu paciència... I aquesta després de quasi dos anys sembla que s'esgota, com ho estem nosaltres, esgotats... no us imagineu fins a quin punt...

Per sort amb la gent en Madou és alegre, sociable, i carinyòs, ara tenim una altre batalla ha de descobrir que el seu món és casa nostre, que no té a la Koro com a companya sinó en Denis, ha de comprendre que el menjar no s'acaba i que l'estimem tant....