diumenge, 7 de febrer de 2010

Madou sembla que...


Portis tota la vida amb nosaltres... A vegades em faig creus de com t'arribo a estimar, rellegint el
blog no puc entendre les pors dels primers dies, i la fredor que m'estranyava tenir...
Avui fa 40 dies que ets a casa, i sembla que sempre hagi estat així, malgrat el cansament, l'esgotament, l'angoixa de pensar si els passos son o no encertats... Sembla que sempre hagis estat entre nosaltres.
En Wuluni... com diu en Madou... m'eztima!!!... I no saps lo feliç que ens fa als teus pares, veure com fins i tot fas la migdiada amb el pobre Denis, que encara ho està assimilant...
Avui dono gràcies més que mai a Mali, per haver-nos fet el millor regal del món, fins i tot seria capaç de tornar a fer un altre costós, no solament econòmicament sinó també psicologicament, procés d'adopció...perquè...
Ens ho poses molt fàcil, ens fas riure, aprens a passos de gegant, ets sociable, carinyòs, obert i despert, menges de tot, i et fas amb tothom, ets el millor nen del món!!!, jajaja... ja soc com la majoria de mares... narcisista el meu nen és el millor que hi farem...
No va en serio... Un dia tota la por deixarà d'existir, la llum del far cap a ser família serà més brillant que mai, i llavors m'entendreu en totes les paraules, i veureu que el camí que hem escollit, per sort o per desgràcies, malgrat les llàgrimes, les pors, les pujades d'adrenalina, i les baixades de moral... us farà un dia tan felices com a mi...
El primer dia que el vaig deixar, i d'això ja fa dies... en arribar a casa... un Aiiiii mama!!! va valdre tot l'or del món!!!
muaks

5 comentaris:

  1. Enveja sana, això és el què tinc... Llegir aquesta felicitat és un respir, veure què d'aquí uns quants mesos tot pot ser igual per a nosaltres (tot i que, mentrestant, sigui tan dur!!)
    Una abraçada,
    Mariajo

    ResponElimina
  2. Que guai llegir-vos tan i tan feliços! Per cert què és el Wuluni??

    ResponElimina
  3. Que guapo esta el vostre fill!!!!
    Tenim ganas veure'l!

    ResponElimina
  4. Que feliz se te lee!!!!! me ayuda a seguir adelante, leer que valio la pena tantos miedos como pasaste en la espera. Espero verme algun dia con mi nene aqui
    Besos

    ResponElimina
  5. Me n'alegro de llegir aquestes línies!!! I també que poc a poc en Madou i en Denís es vagin "apropant".

    ResponElimina