dissabte, 20 de març de 2010

I com és això que l'heu adoptat...

Que valents que sou!!!
Que ens trobarem comentaris de tota mena, és ben clar que tots i totes ho tenim assumit, la veritat és que fins avui no n'hi ha hagut, ni tants sols un d'ofensiu, però si de molt curiosos...
En la lectura d'un conte una senyora gran, tot alabant les gràcies d'en Madou, no entenia que fos de pell de xocolata, és més es demanava si ho sabíem...
Des de fa dies, un xicot una mica especial, abans de faltar-nos al respecte, ens està omplint de preguntes, el tenim ben encuriosit i al·lucinat... "no pot ser que sigui seu...", el més curiós és que tot i haver-li dit que vàrem anar a Mali, encara no entén que en Madou sigui fill nostre, no és del nostre color...
Una nena, a la que estimo molt, diu que si en Madou és de color negre (bé diu que el color millor és el marró), nosaltres som de color carn, en cap cas de color blanc...
He tingut comentaris sobre si la meva parella era també d'origen africà...
Però del que més contenta estic, és que fins ara tots han estat amb molt respecte, comentaris fets amb curiositat però sense voler ofendre, sempre amb estimació i educació...
L'Anna va ser la primera nena que no entenia que jo fos la seva mare, i aquesta va ser la meva primera prova...
"Mira Anna en Madou va néixer en un lloc molt llunyà, tenia una mare que l'estimava molt, tant que va voler que neixes, però el seu país és molt pobre, i quan en Madou anava creixent, ella ja no tenia diners per alimentar-lo, llavors va decidir, amb tota la pena del món, que buscaria uns nous pares pel Madou, que el poguessin alimentar, i comprar roba, que el poguessin portar a l'escola, i així la Marta i en Kiko van començar a ser els pares d'en Madou"...
"Ah... llavors, ara tu si que ets la seva mare???, mama... la Marta ara si és la mama d'en Madou"
Quan vaig acabar la explicació, em vaig adonar, que el bar sencer s'havia parat a escoltar com explicava el fet que en Madou fos el meu fill, fins i tot algun ullet emocionat, i crec que vaig treure bona nota, la cara de la nena era d'alegria...
Ja veieu que històries des del dia que decidim ser pares, en tenim per omplir un blog!!!
Muaks

dilluns, 15 de març de 2010

Ai senyor aquest nen és un regal!!!


Dissabte a Cardona, es va cel·lebrar una marató per donar sang. Entre els actes hi havia els gegants, els bombers...
En Madou quan va arribar encara no sabia ben bé que eren, però ara... Mira en quan va veure el Toni se li va tirar als braços, i au cap a dalt del camió...
Mireu el que ens va sorprendre és que només l'havia vist un dia, però varem observar que en Madou és molt sociable, ja fa dies que veiem que saluda a la gent, que la relaciona, que els coneix, i que quan veu algú que li és familiar se'n alegra molt, i a nosaltres... que voleu que us digui se'ns cau la baba!!!
A la nit, quan anem a dormir, sovint va recitant els noms dels amics i la familia, per grups o unitats familiars, és que és un Sol!!!
Res Mar, ja veus en Madou ja considera en Toni part del seu entorn, a veure si t'animes tu a entrar-hi!!!
Muaks...

dijous, 11 de març de 2010

i com canvia la mirada


Aquest diumenge, tot i les previsions del temps, el Kiko, en Madou i jo (amb una bossa de mà per si havíem de fer nit de camí, després de la nostra experiència amb la neu), varem trobar-nos amb la FAMÍLIA DEL COR!!!!

Aquests nens i nenes que varen arribar, juntament amb el nostre angelet, ens tenen el cor robat, els canvis eren impresionants...

La Mariama, la més petitona ha fet un canvi ESPECTACULAR, riallera, s'ha engreixat i ja no és només ulls, té unes galtones, tan bonica ella de vermell amb les seves arracadetes, la tieta Melanie, i el tiet Josep Mª hauran de portar un gros pitet, per si els cau tant la baba com a mi, en quan la vaig veure...

En Ricard... continua amb aquella mirada encisadora, despert, ja no s'enganxa a la seva mare com a l'orfenat, menja amb ganes i se li nota, a més diu la Montserrat que ara si que li agrada la llet!!!

En Roger, té unes galtones... de pa de kilo, i continua tant rialler com a Bamako, amb el xumet amunt i avall, serà tot un playboy jejeje... a més aviat tindrà companyia...

La Koro, ai la Koro!!!, tan aviat com es van veure en Madou i ella, es van donar la mà, es van passar el dia jugant amunt i avall, van recórrer Can Masferrer, van riure, van anar en bici, van veure gallines, cavalls, i fins i tot van muntar en bicicleta... En Madou sovint en parla de la Koro, però no sabíem com reaccionaria amb el retrobament, ja que quan veu gent de color se n'aparta, però son els seus compis... i va estar súper bé amb tots i totes...

Va fer petons a tothom, i va estar content tot el dia...

Jo i en Kiko, quan tornàvem per l'eix parlàvem, recordàvem els dies de Bamako, i mare de Déu com han canviat... Ens va faltar veure el Sergi (que estava malaltó), però segur que també ha deixat la mirada trista a Bamako...

Son petits detalls com aquests que ens diuen que fem les coses bé, que ens omplen el cor, i que ens confirmen que realment ens HA TOCAT LA LOTERIA...

dijous, 4 de març de 2010

Madou



En aquest temps de blog, encara no fa un any... hauria de donar mil gràcies...

En molts moments llegir les paraules de companys i companyes ens ha donat força per la llarga espera, en mil ocasions les alegries ens han fet plorar, i en no poques vegades les penes ens han fet també plorar...
És curiós el món cibernètic, com t'apropa a la gent, sobretot aquella oberta de ment, que un dia et para pel carrer i et diu... "nena quin blog més maco m'emociono en llegir-lo, en Madou sembla que sigui una mica també nostre...", sobretot quan ve de gent que no és del teu entorn, a la que mai li has donat la web... i no per això no vull deixar d'agrair les mil mostres de suport i "carinyo" que ens heu ofert...

Avui fins i tot al metge, he trobat una noia que havia llegit el meu blog, una noia del Bages, que té una Martina preciosa...

Ei que no soni a comiat que no ho és...

El que si és mig comiat son les fotos del Peque, sempre m'havia mostrat contrària a penjar fotos de menors, i ara tot i que no me'n sento culpable ho he fet amb tota la tendresa perquè tots i totes, els que ens heu anat seguint li possessiu cara... Per qué d'una manera a la distància hem teixit llaços d'amistat i us ho devia...
Ara però, de moment prou fotos, continuaré relatant les mil i unes sortides del peque, fins i tot procuraré fer algun dibuixet, però avui us envio la última foto del meu petit tresor... perquè vull que el seu albúm particular sigui privat d'ell, més endavant ja decidirà ell què fer dels seus instants, sé que tots ho entendreu, i no vull dir mai més cap foto, però ara ja heu pogut comprovar com aquella mirada trista de Bamako, ha esdevingut una alegre rialla a Cardona...
I no puc donar sinó gràcies, per estar a darrera la pantalla com es pensa en Madou que hi ha la gent, gràcies pel suport en paraules, en premis, en senzillament passar l'estona rient, sou una família fantàstica, i els vostres fills - filles seran els més afortunats del món, perquè no saben quina joia de pares els esperen...
Muaks

dimecres, 3 de març de 2010

Diumenge Familia del cor


Aquest proper diumenge ens espera un dia molt especial... Fa dos mesos que varem arribar, i ens trobarem tots i totes... Tinc moltes ganes de veure els 5 peques que van venir amb el meu Madou. De fet al principi ens escriviem molt, però suposo que tothom tan absort amb els seus fills-filles, que al final deixes una mica de costat els mails...

De la Mariama sé que pesa el doble, i encara que sembli molt, és un gran pas, en tenim moltes ganes, el Roger per les fotos hem vist que està guapissim, en Ricard va fer cumple amb espelma i tot, la Koro va fent rialles i petons al seu ritme, en Sergi esperem que tingui la panxa del tot bé, de fet és tant bon nen que es pot anar amb ell a tot arreu... Res que encara que no parlem tan sovint com a mi m'agradaria, sabem els uns dels altres, perquè el que varem viure junts aquest Nadal, jo al menys no ho podré olvidar mai...

Quan saps que has de viatjar, i ho faràs amb altres famílies, sovint no saps amb què et trobaràs, nosaltres ens varem trobar amb 11 persones que ja per sempre formen part del nostre albúm familiar, hi vam congeniar, hi varem conversar, varem patir plegats, i varem riure fins plorar... Varem tenir un part col·lectiu que ens va fer ser les persones més felices del moment, en un racó del mon que tenim sempre al cor... BAMAKO

Joooooooo

Tinc moltes coses al tinter... però en Madou ens absorbeix, i ho fem de gust pendents d'ell totes les hores possibles, veien com en sols 2 mesos parla català alt i clar, com en dos mesos, sap qui son els seus pares adoptius, com només en 2 mesos ens omple d'alegria la vida...
Aquest dilluns ens va regalar una de les moltes sortides que ens fan riure sense parar. Varem anar a la neu, i varem menjar bocata, varem passejar moltes hores, i suportar fred, però el dia era radiant i ell també ho estava...
A la nit, mentre sopavem jugava tranquilament amb els seus cotxes... i en acabar diu:

"mama en Malu (no sap dir gaire el seu nom i fa molt riure), ara rum rum cotxes aquí taula, no Malu dormir encara no!!!"
la meva resposta:
"vale Madou, encara dormir no, però abans de rum rum cotxes, anirem a fer caca..."
i ell:
"Joooooooooooooooooo"
En Kiko i jo ens varem possar a plorar de tant riure, d'on haurà tret la paraula, però mireu en dos mesos ja la sap utilitzar en el context adient... i és que ens el menjaríem...