Madou sembla que...

Portis tota la vida amb nosaltres... A vegades em faig creus de com t'arribo a estimar, rellegint el

blog no puc entendre les pors dels primers dies, i la fredor que m'estranyava tenir...

Avui fa 40 dies que ets a casa, i sembla que sempre hagi estat així, malgrat el cansament, l'esgotament, l'angoixa de pensar si els passos son o no encertats... Sembla que sempre hagis estat entre nosaltres.

En Wuluni... com diu en Madou... m'eztima!!!... I no saps lo feliç que ens fa als teus pares, veure com fins i tot fas la migdiada amb el pobre Denis, que encara ho està assimilant...

Avui dono gràcies més que mai a Mali, per haver-nos fet el millor regal del món, fins i tot seria capaç de tornar a fer un altre costós, no solament econòmicament sinó també psicologicament, procés d'adopció...perquè...

Ens ho poses molt fàcil, ens fas riure, aprens a passos de gegant, ets sociable, carinyòs, obert i despert, menges de tot, i et fas amb tothom, ets el millor nen del món!!!, jajaja... ja soc com la majoria de mares... narcisista el meu nen és el millor que hi farem...

No va en serio... Un dia tota la por deixarà d'existir, la llum del far cap a ser família serà més brillant que mai, i llavors m'entendreu en totes les paraules, i veureu que el camí que hem escollit, per sort o per desgràcies, malgrat les llàgrimes, les pors, les pujades d'adrenalina, i les baixades de moral... us farà un dia tan felices com a mi...

El primer dia que el vaig deixar, i d'això ja fa dies... en arribar a casa... un Aiiiii mama!!! va valdre tot l'or del món!!!

muaks

2 anys !!!

El Diumenge varem celebrar el seu cumple i aprofitant l'avinentesa també la seva arribada...
Tenim molt a agrair a la gent del nostre costat, als amics, pel seu suport incondicional, pel seu interès, per estimar en Madou abans fins i tot que estigués aquí.

En Madou és tan sociable que ha fet mil i un petons, ha abraçat, ha jugat, ha bufat les espelmes, i ja no menja amb desfici cosa que ens facilita una mica la vida...

Avui hem fet d'amfitrions en una festa infantil, ens hem estrenat com a pares socialment i ens ha agradat... Per molts anys Madou!!!

Adéu Bamako... Hola Cardona

arriba l´últim dia i hem de marxar

I quantes vegades hem somniat arribar a casa amb el petit... Quantes vegades hem desitjat el moment més preuat de posar-lo al seu llitet... Passar el vol el més ràpid possible... i és avui!!!

Ens llevem amb més nervis que mai... paperassa, no s'acaba mai... més donatius, això tampoc s'acaba mai...

Taxis amunt i avall, últimes compres per tenir records de Mali, el país d'en Madou, el meu petit tresor... i orfenat... Comiats i comiats, el de Vitru tant emotiu i especial, les llàgrimes ens fan un nus a l'estòmac que ens fan arribar un dubte que no imaginàvem tenir mai... Estem fent bé portant en Madou a Cardona?, el farem feliç?, en un món on la abundància pot ser fins i tot excessiva i dolenta. Ens entendrà i acceptarà que l'apartem del seu petit món???...

Els dubtes ens envaeixen, la nit arriba i l'avió s'enlaire Europa ens espera...

En arribar a Barcelona el castell de cartes es desmorona, les llàgrimes fruit dels nervis i la incertesa afloren sense parar... i ho faran durant moltes nits després de l'arribada... En Kiko s'abraça a la seva germana, jo al vespre amb la Pili... i sé que només la família del cor ens entén, i sé que vosaltres un dia entendreu i sentireu el mateix.... En Madou és a casa, enmig de desconeguts, amb un idioma que aprèn a passes de gegant, amb menjar sempre a taula, amb roba nova i joguines... amb un pare i una mare que estan morts de por i amor!!!

La reacció amb en Denis terrible, el pobre amb ganes de jugar amb el nen, en Madou li té pànic... Això era l'últim que esperàvem, però tothom ens diu paciència... I aquesta després de quasi dos anys sembla que s'esgota, com ho estem nosaltres, esgotats... no us imagineu fins a quin punt...

Per sort amb la gent en Madou és alegre, sociable, i carinyòs, ara tenim una altre batalla ha de descobrir que el seu món és casa nostre, que no té a la Koro com a companya sinó en Denis, ha de comprendre que el menjar no s'acaba i que l'estimem tant....

27 de desembre

Els dies passen tranquils... massa lents... sort de la família del cor... En Madou cada dia li costa més marxar... Avui és l'últim comiat, i com que no ens tenia a mà, s'ha enganxat a en Mito... A mi m'ha tocat l'ànima però al seu tiet també...

Ens han portat a fer fotos, és potser la part més trista del viatge no poder tenir el retrat del que ens ha quedat a la retina de la bulliciosa Bamako, els seus colors, la seva vida, la seva olor, els carrers, la pols... el país que m'ha fet mare!!!

Cada dia el sentiment és més fort, l'estimació es fa més gran, i ja no tenim la sensació de que son uns nens i nenes amb qui passem una estona, ens els volem emportar a casa, i ja!!!.

Quan parlem del tercer món, mai en parlem amb tota la propietat... Entén el perquè no volen fotos, son conscients del que tenen, i no ho volen mostrar a l'exterior... Bamako és preciosa, però també un abocador ciutat... El Níger, la cosa més maca que he vist mai, però plena de mosquits i brutícia... El colors son brillants, però no acabats de sortir de la rentadora, és tot a la vegada tan contradictori....

La gent amable, i somrient, son afables, però sempre disposats a parar la mà, i els més afortunats, no ho son per que sí.... Avui diumenge al orfenat ha arribat un nen, només 15 dies més menys, tot pells i ossos, quina sort d'en Lluís el nostre pediatre, i de que per fi ja tinguéssim tots maletes... Avui diumenge l'orfenat se m'ha obert als ulls, he pogut entrar a veure el llit del meu peque, he estat amb les cuidadores, i fins i tot he preparat el menjar per en Madou i la Koro... No us ho puc explicar, no sé com descriure l'arròs que els he servit, com descriure la pena amb la que observem que fins i tot les engrunes son un menjar deliciós per ells... En Madou va boig darrera el menjar, i com no hi ha d'anar...

Avui serà la seva última nit, i les nostres emocions i castell de cartes comença a trontollar... no us podeu imaginar com...

Un dia més... un comiat menys

Avui més que ahir... estem immersos enmig d'una espècia de "gran hermano" a Bamako, les sensacions son fortes i dures... les llàgrimes afloren amb molta facilitat... els nens i nenes cada dia son més estimats, i les ganes de tornar a casa encara son més fortes...

Avui en Madou ens farà un gran regal... a l'hora del comiat, ja no vol marxar amb la Vitru, posa carona, no vol que marxem... Falta sol un comiat més i aviat a casa!!! Marxem de l'orfanat amb llàgrimes, amb el cor trencat, miro al voltant, i veig molts ulls brillants... Es difícil marxar a l'hotel, és difícil explicar el què sentim, és difícil deixar els nostres peques fins demà...

3r dia és Nadal i lluny del corral

Diu una tradició que per Nadal qui res no estrena res no val... Tots els peques avui han tingut un conjuntet per estrenar... Ha faltat la foto, però és que quan arriba la Vintru amb els nostres fills i filles, quedem com abduits...

Hem tastat els plàtans, i son deliciosos... I en Madou i la Koro han rebut un regal del pare Noel... jejeje... Una piscina que ha estat una delícia pels dos... Ha ajudat a la Koro treure molts somriures, en Madou s'ho ha passat pipa!!!.

L'esgotament ara es porta més bé, ja que mica en mica ens sentim més nostres els peques... i l'hora de l'adéu es fa més difícil... Avui com que el Nadal és màgic en Madou ha vist que ja no volia quedar-se a l'orfenat, ha plorat i molt per marxar... quin regal... ens hem quedat molt tocats...

Un cop a l'hotel posem al dia les sensacions, davant una Castel fresqueta i en Mito i el Kiko, molt valents, decideixen fer una capbusadeta, jejeje... Jo prefereixo parlar amb la família, passar fotos, relaxar-me, llegir correus i una dutxa ben refrescant... Realment es troba a faltar el corral, tot i que l'experiència compartida et fa estimar els que tenim al costat, com si sempre haguessin format part del nostre entorn... Ara ja formen part de la nostra història... Per molts anys, per Molts Nadals!!!