dijous, 28 de gener de 2010

arriba l´últim dia i hem de marxar




I quantes vegades hem somniat arribar a casa amb el petit... Quantes vegades hem desitjat el moment més preuat de posar-lo al seu llitet... Passar el vol el més ràpid possible... i és avui!!!
Ens llevem amb més nervis que mai... paperassa, no s'acaba mai... més donatius, això tampoc s'acaba mai...
Taxis amunt i avall, últimes compres per tenir records de Mali, el país d'en Madou, el meu petit tresor... i orfenat... Comiats i comiats, el de Vitru tant emotiu i especial, les llàgrimes ens fan un nus a l'estòmac que ens fan arribar un dubte que no imaginàvem tenir mai... Estem fent bé portant en Madou a Cardona?, el farem feliç?, en un món on la abundància pot ser fins i tot excessiva i dolenta. Ens entendrà i acceptarà que l'apartem del seu petit món???...
Els dubtes ens envaeixen, la nit arriba i l'avió s'enlaire Europa ens espera...
En arribar a Barcelona el castell de cartes es desmorona, les llàgrimes fruit dels nervis i la incertesa afloren sense parar... i ho faran durant moltes nits després de l'arribada... En Kiko s'abraça a la seva germana, jo al vespre amb la Pili... i sé que només la família del cor ens entén, i sé que vosaltres un dia entendreu i sentireu el mateix.... En Madou és a casa, enmig de desconeguts, amb un idioma que aprèn a passes de gegant, amb menjar sempre a taula, amb roba nova i joguines... amb un pare i una mare que estan morts de por i amor!!!
La reacció amb en Denis terrible, el pobre amb ganes de jugar amb el nen, en Madou li té pànic... Això era l'últim que esperàvem, però tothom ens diu paciència... I aquesta després de quasi dos anys sembla que s'esgota, com ho estem nosaltres, esgotats... no us imagineu fins a quin punt...
Per sort amb la gent en Madou és alegre, sociable, i carinyòs, ara tenim una altre batalla ha de descobrir que el seu món és casa nostre, que no té a la Koro com a companya sinó en Denis, ha de comprendre que el menjar no s'acaba i que l'estimem tant....

diumenge, 24 de gener de 2010

27 de desembre


Els dies passen tranquils... massa lents... sort de la família del cor... En Madou cada dia li costa més marxar... Avui és l'últim comiat, i com que no ens tenia a mà, s'ha enganxat a en Mito... A mi m'ha tocat l'ànima però al seu tiet també...
Ens han portat a fer fotos, és potser la part més trista del viatge no poder tenir el retrat del que ens ha quedat a la retina de la bulliciosa Bamako, els seus colors, la seva vida, la seva olor, els carrers, la pols... el país que m'ha fet mare!!!
Cada dia el sentiment és més fort, l'estimació es fa més gran, i ja no tenim la sensació de que son uns nens i nenes amb qui passem una estona, ens els volem emportar a casa, i ja!!!.
Quan parlem del tercer món, mai en parlem amb tota la propietat... Entén el perquè no volen fotos, son conscients del que tenen, i no ho volen mostrar a l'exterior... Bamako és preciosa, però també un abocador ciutat... El Níger, la cosa més maca que he vist mai, però plena de mosquits i brutícia... El colors son brillants, però no acabats de sortir de la rentadora, és tot a la vegada tan contradictori....
La gent amable, i somrient, son afables, però sempre disposats a parar la mà, i els més afortunats, no ho son per que sí.... Avui diumenge al orfenat ha arribat un nen, només 15 dies més menys, tot pells i ossos, quina sort d'en Lluís el nostre pediatre, i de que per fi ja tinguéssim tots maletes... Avui diumenge l'orfenat se m'ha obert als ulls, he pogut entrar a veure el llit del meu peque, he estat amb les cuidadores, i fins i tot he preparat el menjar per en Madou i la Koro... No us ho puc explicar, no sé com descriure l'arròs que els he servit, com descriure la pena amb la que observem que fins i tot les engrunes son un menjar deliciós per ells... En Madou va boig darrera el menjar, i com no hi ha d'anar...
Avui serà la seva última nit, i les nostres emocions i castell de cartes comença a trontollar... no us podeu imaginar com...

divendres, 22 de gener de 2010

Un dia més... un comiat menys



Avui més que ahir... estem immersos enmig d'una espècia de "gran hermano" a Bamako, les sensacions son fortes i dures... les llàgrimes afloren amb molta facilitat... els nens i nenes cada dia son més estimats, i les ganes de tornar a casa encara son més fortes...
Avui en Madou ens farà un gran regal... a l'hora del comiat, ja no vol marxar amb la Vitru, posa carona, no vol que marxem... Falta sol un comiat més i aviat a casa!!! Marxem de l'orfanat amb llàgrimes, amb el cor trencat, miro al voltant, i veig molts ulls brillants... Es difícil marxar a l'hotel, és difícil explicar el què sentim, és difícil deixar els nostres peques fins demà...

dissabte, 16 de gener de 2010

3r dia és Nadal i lluny del corral


Diu una tradició que per Nadal qui res no estrena res no val... Tots els peques avui han tingut un conjuntet per estrenar... Ha faltat la foto, però és que quan arriba la Vintru amb els nostres fills i filles, quedem com abduits...
Hem tastat els plàtans, i son deliciosos... I en Madou i la Koro han rebut un regal del pare Noel... jejeje... Una piscina que ha estat una delícia pels dos... Ha ajudat a la Koro treure molts somriures, en Madou s'ho ha passat pipa!!!.
L'esgotament ara es porta més bé, ja que mica en mica ens sentim més nostres els peques... i l'hora de l'adéu es fa més difícil... Avui com que el Nadal és màgic en Madou ha vist que ja no volia quedar-se a l'orfenat, ha plorat i molt per marxar... quin regal... ens hem quedat molt tocats...
Un cop a l'hotel posem al dia les sensacions, davant una Castel fresqueta i en Mito i el Kiko, molt valents, decideixen fer una capbusadeta, jejeje... Jo prefereixo parlar amb la família, passar fotos, relaxar-me, llegir correus i una dutxa ben refrescant... Realment es troba a faltar el corral, tot i que l'experiència compartida et fa estimar els que tenim al costat, com si sempre haguessin format part del nostre entorn... Ara ja formen part de la nostra història... Per molts anys, per Molts Nadals!!!

dijous, 14 de gener de 2010

2n dia orfenat




I després de l'esgotament, venia el segon dia amb en Madou... Ell tan content com el primer dia, ens va alegrar a tots les dures hores de la sala d'acollida i apropament... El més dur l'esgotament davant la demanda de menjar... Va provar el pernil, i jejeje posava carones perquè no volia arròs...
A la família del cor hi ha 2 baixes, l'esgotament va fent presència... És que les emocions son molt fortes alhora que indescriptibles... Bamako és una ciutat molt alegre, acolorida, empolsinada i viva... Però nosaltres estem en una habitació fosca... Sort en tenim de l'Òscar que ens alegra els viatges, i en Mito que és un animador en potència... Les nits son caloroses, i el menjar molt bé!!!
Avui el sentiment de mare ha crescut una mica... però també l'incertesa de saber fer-ho bé o no...
La data d'ahir era l'aniversari de casament, i varem conèixer el nostre peque, avui és el meu aniversari, és la nit de Nadal i ho celebrarem com podem, sense torrons, perquè no tenen maletes, però si les nostres neules... el més dificil el cava, però ens conformem amb champany francés, que bé s'ho val... el meu primer aniversari i a més com a mare!!! Les nadales ens acompanyen els viatges de taxi, i la calor es fa més suportable...
En Kiko està molt més avançat que jo en el paper de pare adoptiu, però no cal amoïnar-se son sentiments compartits, avui més que ahir som una mica més pares, però demà més....

dilluns, 11 de gener de 2010

El peque dorm... i jo em poso al dia



Ja fa dies... que vull explicar-vos el màgic viatge que hem fet... Però no tenia temps... Tot era nou...

El dia 21 contra el previst va fer una forta nevada al Bages, tant forta que el camí fins a l'aeroport normalment d'una hora i mitja va ser de 4 hores, amb moltíssim entrebancs...
A mi la imatge que se m'ha quedat gravada, jo plorant a un mosso perquè tancaven l'autopista i deixant-nos passar, tot i avisar-nos que no arribariem a temps...
Un cop al mostrador d'Air-France, havent perdut el vol, amb tots els companys de camí, em proposen fer nit a Charles de Gaulle, jo encantada, buscarem un hotelet romàntic i les penes seran més dolces...
Air France tot i no tenir la obligació ens van pagar el vol a París, ens van canviar el vol a Bamako, ens van pagar hotel, sopar i esmorzar... Gràcies!!!
El meu cor s'havia partit després de tants dies, encara havia d'esperar-ne un més!!!. Tothom havia volat excepte nosaltres, el meu petitó demà no veurà els seus pares... Va ser un dia terrible!!!, tot i fer nit a Paris!!!

En arribar un dia després a Bamako... el Josep Mª ens esperava... Tothom estava exhaust, ens va dir que havien vist el nostre peque, i que les emocions eren una passada!!!, jo no sabia si dormiria o no, però em separaven, ara si, hores d'en Madou!!!
Al matí Bamako era calurosa, plena de pols i mosquits, l'esmorzar era glòria, no passaven les hores de conèixer en Madou...
El representant legal de IPI, ens va fer omplir paperassa, jo desitjava marxar... Entre papers, hi havia una foto del petitó, que en Kiko va gosar mirar, i els ulls se li van omplir de llàgrimes...
Parada al súper, i es va fer etern, finalment a les 11 del matí, un nen entrava a la sala, agafat de la mà a la Vitu... no sabia si riure, si apropar-me, plorava, i en Kiko igual parats com estaquirots...
El primer sentiment és aquest el nostre fill???
Tard o d'hora quan experimentareu aquest sentiment, i hagueu reposat, fins i tot agraïts d'estar a l'hotel sol amb els companys, entren a la ment sentiments que mai havia imaginat, si en Madou és el meu fill, però jo encara no el sento com a tal, quan els psicòlegs ens ho deien jo imaginava pamplines, en el moment que el vegi...
No és que no fos màgic el primer moment, de fet és indescriptible... Però les coses han de reposar, el part múltiple que varem tenir, només la meva família del cor el pot comprendre...
Gràcies Melanie i Josep Mª, Miriam i Mito, Mònica i Sergi, Meritxell i Josep, Montserrat i Lluís, i evidentment Oscar ens has fet passar molt bones estones fora de l'orfanat!!!
(demà més...) Muaks

divendres, 1 de gener de 2010

Cap d'any a casa

No sabíem si riure o plorar... Després de passar la tarda al lokal, amb la colla preparant el sopar i posar-se les botes menjant... En Madou en arribar a casa va sopar igual que els cosinets, pizza, calamars, gambes, paté... i quan ja no li donàvem res, va enfilar-se a la taula per aconseguir un tros de pà, passant per damunt de plats, i tot... En Kiko i jo ens varem haver de girar, perquè és un tragón, jejeje!!!
Res després com un campió fins a la una fent gresca i xerinola, avui a les 9 s'ha llevat de molt bon humor, nosaltres també sense ressaca, i ara anem a passejar amb els cosinets i en Denis, que sembla que mica en mica es van fent amics!!!
Muaks...
Us prometo foto de la pizza!!!