Conte Nigerià

Per què el Sol i la Lluna viuen al cel...

Us heu demanat alguna vegada per què la Lluna i el Sol viuen al ce?. Fa molts anys això no era així. Eren un matrimoni feliç que vivia a la Terra, on tenien molts amics, com l'Aigua. Sempre anaven a visitar-la, al menys un cop per setmana. S'explicaven un munt de coses i reien molt. Un dia, en tornar d'una d'aquestes visites, la Lluna li va dir al Sol:

-T'has donat compte? Nosaltres sempre anem a visitar a l'Aigua, però ella no ha vingut mai a casa nostre. I això que l'hem invitada un munt de vegades. No et sembla estrany?

-Tens raó, no ho havia pensat mai. Demà aniré a veure-la i li diré que vingui a sopar la setmana vinent. A veure que em diu...

I així ho va fer.
-Hola Aigua! Vinc a convidar-te a sopar a casa la propera setmana, el dia que tu vulguis.

-Gràcies Sol, però no puc acceptar la teva invitació. Em fa por que si vinc, inundaré la teva casa.

Amb tots els animals i plantes que porto dins meu, ocupo molt d'espai jo!
-No ho havia pensat mai, però tens raó - li va dir el Sol- Saps què farem?. Posposarem el sopar

per un altre dia, més endavant, i així faré construir una cas molt i molt gran perquè puguis

venir.

-Com vulguis, però tingues en compte que ha de ser molt, molt gran, perquè sinó no hi cabré!

-No t'amoinïs. Ja m'ocuparé de que sigui suficientment gran. Fins aviat!

El Sol va tornar a casa seva, i li va explicar tot a la Lluna, a qui també li va semblar una bona idea, i es van posar a construir la nova casa. Van tardar molt en tenir-la llesta. Cada vegada que una paret ja era suficientment alta i ample, pensaven en la seva amiga Aigua i tot el que portava amb ella, i decidien ampliar la encara una mica més.

Van estar així durant pràcticament un any, però l'esforç va valer la pena, per fi havien acabat la casa. El sostre era tan alt, que ni tan sols es veia, i per anar d'una punta a l'altre tardaven 5 dies. Estaven molt orgullosos del seu treball, i van anar a buscar a l'Aigua per invitar-la a sopar aquella mateixa nit.

Quan els va veure arribar, es va posar molt contenta.
-Estimats amics, quan de temps sense veure us, començava a pensar que us havíeu ofès per la
meva negativa de venir a sopar amb vosaltres, i que ja no volien saber res de mi
-Tot el contrari - li va dir la Lluna - Teníem tantes ganes que poguessis venir a casa, que hem
passat tot aquest temps fent una casa més gran. Ja la tenim a punt, i ens agradaria que
vinguessis avui a sopar per estrenar-la
-Em faria molta il·lusió, però esteu segurs que és el suficientment gran per mi?
-Per suposat - li val dir el Sol - pots portar a qui vulguis, ja veuràs com t'agradarà.
-D'acord, deixeu que m'arregli una mica i vindré a visitar-vos.

El Sol i la Lluna van tornar a casa, contents que la seva amiga hagués acceptat la invitació. Estaven acabant els últims preparatius, quan algú va trucar a la porta.
-Amics ja soc aquí, puc passar?
-Per descomptat, endavant!. Com si estiguessis a casa teva.

I l'Aigua va entrar. De fet, només va començar a entrar. Era molt prudent, i quan va veure que la casa era plena fins la meitat de peixos, taurons, algues i estrelles els va demanar als seus amics si podia continuar passant

-Clar! - li va dir el Sol amb l'aigua fins la cintura - Encara queda molt espai
I l'Aigua va continuar entrant. Quan ja cobria 3/4 parts de la casa, va tornar a demanar si podia seguir entrant.
-Que si, que si! - li va dir de nou el Sol, amb l'aigua per les espatlles.

-Estàs segur? - li va dir l'Aigua - Pensa que no he entrat encara del tot

-Endavant!

I l'Aigua li va fer cas, va anar entrant fins que va veure que arribava al sostre.

-Amics meus, què he de fer ara? encara no estic completament dins. Sol! Lluna! On sou?

Però el Sol i la Lluna no podien contestar, havien estat a punt d'ofegar-se, i per evitar-ho no van tenir cap altre remei que pujar fins el Cel, on encara viuen.

aquest conte, juntament amb d'altres, venia amb un llibre d'en Dominque Lapierre, un arco iris en la noche...

Jo el vaig trobar molt dolç, espero que també us agradi.