Ja fa dies... que vull explicar-vos el màgic viatge que hem fet... Però no tenia temps... Tot era nou...
El dia 21 contra el previst va fer una forta nevada al Bages, tant forta que el camí fins a l'aeroport normalment d'una hora i mitja va ser de 4 hores, amb moltíssim entrebancs...
A mi la imatge que se m'ha quedat gravada, jo plorant a un mosso perquè tancaven l'autopista i deixant-nos passar, tot i avisar-nos que no arribariem a temps...
Un cop al mostrador d'Air-France, havent perdut el vol, amb tots els companys de camí, em proposen fer nit a Charles de Gaulle, jo encantada, buscarem un hotelet romàntic i les penes seran més dolces...
Air France tot i no tenir la obligació ens van pagar el vol a París, ens van canviar el vol a Bamako, ens van pagar hotel, sopar i esmorzar... Gràcies!!!
El meu cor s'havia partit després de tants dies, encara havia d'esperar-ne un més!!!. Tothom havia volat excepte nosaltres, el meu petitó demà no veurà els seus pares... Va ser un dia terrible!!!, tot i fer nit a Paris!!!
En arribar un dia després a Bamako... el Josep Mª ens esperava... Tothom estava exhaust, ens va dir que havien vist el nostre peque, i que les emocions eren una passada!!!, jo no sabia si dormiria o no, però em separaven, ara si, hores d'en Madou!!!
Al matí Bamako era calurosa, plena de pols i mosquits, l'esmorzar era glòria, no passaven les hores de conèixer en Madou...
El representant legal de IPI, ens va fer omplir paperassa, jo desitjava marxar... Entre papers, hi havia una foto del petitó, que en Kiko va gosar mirar, i els ulls se li van omplir de llàgrimes...
Parada al súper, i es va fer etern, finalment a les 11 del matí, un nen entrava a la sala, agafat de la mà a la Vitu... no sabia si riure, si apropar-me, plorava, i en Kiko igual parats com estaquirots...
El primer sentiment és aquest el nostre fill???
Tard o d'hora quan experimentareu aquest sentiment, i hagueu reposat, fins i tot agraïts d'estar a l'hotel sol amb els companys, entren a la ment sentiments que mai havia imaginat, si en Madou és el meu fill, però jo encara no el sento com a tal, quan els psicòlegs ens ho deien jo imaginava pamplines, en el moment que el vegi...
No és que no fos màgic el primer moment, de fet és indescriptible... Però les coses han de reposar, el part múltiple que varem tenir, només la meva família del cor el pot comprendre...
Gràcies Melanie i Josep Mª, Miriam i Mito, Mònica i Sergi, Meritxell i Josep, Montserrat i Lluís, i evidentment Oscar ens has fet passar molt bones estones fora de l'orfanat!!!
(demà més...) Muaks
.JPG){kind=link}