dissabte, 5 de desembre de 2009

Voldria...


No sé com explicar aquest sentiment... Per començar, recordo el meu primer post... Recordo quan vaig començar a descobrir-vos, com plorava i em veia reflectida en molts dels vostres sentiments, en moltes de les vostres emocions, reia amb alguns post, i passava acompanyada, amb futures Super mamàs!!!, l'espera del que jo anomenava el meu àngel, el meu peque...
Avui a 16 dies vista, voldria... voldria contagiar-vos les meves papallones, voldria que estiguéssiu com jo, voldria que passéssiu com jo el millor Nadal de la vida...
No crec que ningú més que vosaltres pugui comprendre les emocions, i no sabeu que "bledes" que us tornareu, però la sensació és la millor del món, i vull compartir-la amb vosaltres, companyes de camí, d'emocions, de blogs, de l'aventura de ser mares, companyes d'experiència d'adopció... i us vull donar les gràcies per tot, per estar aquí i per ser com sou, encara que no us conegui, encara que no sàpiga l'olor que feu, ni el to de la vostra veu, sé que sou mares com jo, i que en el meu arbre hi ha una llum per totes vosaltres, perquè sou part important de l'inici d'en Madou, i també sou una mica culpables de fer que el món ara per mi sigui una mica millor...
Muaks

9 comentaris:

  1. Hauràs de penjar moltes llumetes a l'arbre! 16 només 16!!!

    ResponElimina
  2. Que maco Marta... ens faràs plorar.
    No pateixis... sé que tard o d'hora ens trobarem totes plegades... i que els nostres fills es coneixeràn i que els ensenyarem que ens van unir ells i el nostre desig cap a ells...
    Quan totes tinguem els nostres fills aquí farem una trobada catalana... a Vic, a Manresa, a Barcelona... és igual!
    Jo tinc ganes de sentir el què estas sentint tu... no crec que em pugui imaginar ni per uns moments el sentiment que és... però ara per ara, a dia d'avui em conformo en que ho sentis tu per totes nosaltres.
    Laura.

    ResponElimina
  3. Gràcies a tu per ser tan maravellosa!!
    Un abraç.

    ResponElimina
  4. Marta, és dels posts més bónics que he llegit als blogs , demostra la teva sensibilitat recorda-te en un moment com aquest de totes les futures mamas i tambè que tens el cor més gran que el preciós arbre de la foto. Quina sort que tens MADOU, tens una supermama i només manquen 16 dies per coneixerla...mai quinze dies es van fer tant llargs oi ? . requetefelicitats Madou i familia .
    ....Madou ...quin nom més bónic, quan més el sento més m´agrada.
    Mercè

    ResponElimina
  5. Hola Marta! Quin post més maco... Jo et dic com la Laura, per molt que ens ho imaginem, segur que el moment de sentir amb tanta intensitat sobrepassa el que poguem imaginar-nos ara...
    I m'apunto també a la proposta de fer una trobada quan els peques estiguin aquí!!! :-)
    Una abraçada,
    Mariajo

    ResponElimina
  6. Marta, qué boniques paraules... m'has emocionat :D
    Una abraçada forta, i ànim, que ja quasi estàs amb Madou!
    Nür

    PD: Laura, la quedada catalana serà també amb els del sud? eh? eh? eh? :D

    ResponElimina
  7. Si us plau, jo no em vull tornar mes "bleda" encara, no recordo haver plorat mai tant com en l'ultim any, de rabia, d'impotencia, d'enveja...
    I la kedada, quan vulgueu, però jo voto per BCN city :-D

    ResponElimina
  8. Hola Marta. Fa setmanes que seguim el teu bloc (i d'altres semblants) i ens veiem reflexats en tot el que sentiu. Sense conèixer-vos, ja compartim molts més sentiments que amb d'altres persones del nostre entorn.
    Nosaltres estem esperant que IPI ens faci una assignació per Mali, esperem que aquest any que vé. Sembla que no arribarà mai!
    Quinze dies, quina enveja (sana)! Una abraçada i ànims que ja queda poc per abraçar en Madou!

    ResponElimina
  9. Gràcies Marta! És que transmeten tant les teves entrades.... que fins i tot jo que ja hi he passat per aquí, em torno bleda i no puc evitat unes llagrimetes!
    Ànims que això ja està fet!

    ResponElimina