Durant molt de temps varem ser companys inseparables, i ara mica en mica ens veiem més...
La culpa, meva i de ningú més... Volíem ser pares, i nosaltres no ens en sortíem, en quan va arribar l'Irene, jo em vaig apartar... Era tan bonica...
Va passar en el pitjor moment de la meva vida, quan després de dos FIV, no podia veure panxes, ni bebès, ni nens, ni nenes, ni mares i pares somrients... I em vaig apartar...
Aquesta setmana he obert la bústia, i he vist el seu desig... i no sabeu quantes ganes tenia d'abraçar-los i dir-lis moltes gràcies per no haver-me girat la cara, moltes gràcies per estar aquí...
Us estimem!!!
El temps ho posa tot al seu puesto... :D
ResponEliminaM'alegre per aquest desitg!
Una abraçada,
Nür
Desig doblement especial!
ResponEliminaCom diu la Nur, tot es va posant a lloc...
ResponEliminaMe n'alegro per tu... no saps com t'entenc!
Una abraçada!!!
Bet
Bufff! Com m'arriben aquests desitjos tan carregats d'emocions!
ResponEliminaQuina vànova més emotiva.... Tots els desitjos són preciosos!
Una abraçada
M'alegro molt molt que aquests amics no us hagin donat l'esquena... això significa que són amics de veritat i que han sapigut tenir empatía... us entenen i segur que seran uns bons "tiets" pel teu petit.
ResponEliminaLaura.