Si vols un campió a casa... comença a entrenar

Aquesta és la nostra segona temporada de cros escolar, i en Madou hi va no content, sinó encantat, per nosaltres... evidentment és un privilegi, veure com cada setmana pugem al lloc més alt. En Madou és esportista de mena, juga a futbol des dels tres anys, i corre des dels 4, encara no tenia els 3 quan ja anava amb bicicleta de dues rodes...

Cap de les tres coses se li dona malament, però tampoc n'hem provat gaires més, alguna vegada una raqueta, alguna cistella... li agraden els esports, i se'ls mira per televisió embadalit, com si fossin dibuixos animats...

Hi ha però, un esport que no se li dóna bé, no li agrada gaire, i és un patiment per ell... és la Natació, el seu cos i l'aigua no son íntims amics, evidentment l'hem obligat a fer cursets de piscina a l'estiu, no per convertir-se en un plusmarquista, ni tan sols perquè pugui algun dia fer triatlons, sinó perquè creiem que es necessari saber de nedar, no l'hem apuntat tot l'any, un mes, per perdre la por a l'aigua, per si mai tens un ensurt en una piscina en pugui sortir, perquè pugui anar a casa dels amics amb piscina, per anar a la platja amb tranquil·litat...

I dic l'hem obligat, fixeu-vos bé, en fer natació de supervivència no de competició...

Però en el cros i el futbol, és una decisió seva, li agrada, i el més important s'ho passa de conya, l'equip de futbol és com una part de família amb qui passem els dissabtes, fem dinars, i xerrem, ell hi va encantat i 

il·lusionat, els seus companys d'equip també son amics, i així anomena en Roger, en Miquel, l'Alejandro, en Biel, l'Unai, el Ruben, el Vicenç, els nous Noel, Jordi, Josep, Martí i Pol els ha ben integrat i no oblida els que han marxat, l'Uriel i en Xavier...

El cros, el comparteix amb nens i nenes de diferents edats, des del seu inseparable Jordi (avui ha pujat al podi amb ell), passant pel Nil, en Bernat, la Rut, en Biel, la Clàudia, la Abril, l'Aïna, la Berta, en Roger, la Estel, la Laura, la Eulàlia, la Margot, en Biel, l'Eric en Lluc, la Mar, la Martina, la Júlia, la Maria, la Anna, l'Aina, en Nil... i espero no deixar-me ningú... han creat un equip, on es segueixen, s'acompanyen als escalfaments, a la recollida de medalles, on juguen, riuen i es fan passar el fred saltant i corrent... Ho fan amb alegria i molta il·lusió, i ho fan perquè volen... 

Si un dia en Madou ja a la meta, em diu mama no vull córrer, i tot parlant, veig que no és per nervis, sinó perquè no li ve de gust, que no s'ho passarà bé, en Madou no correrà... SI un dia en Madou, em diu mama no vull jugar, valorarem si l'equip se'n ressentirà o no, i evidentment no jugarem...

Avui un nen que ha estat tota la temporada passada contrincant, frec a frec compartint podis, és molt bo corrent... ara ha passat de categoria, i avui s'ha negat a córrer, la setmana passada ja no volia, però els seus pares, tant si com no l'han deixat al calaix de sortida, els hem sentit dir-li que ha de córrer si o si... que ja en parlarien a casa... Jo que no hi era davant m'ha glaçat el cor, el papa del Madou que si era al davant, ha vist un nen a la sortida, sol, plorant, sense ningú que el consoles (ho han acabat fent el Kiko, el nostre entrenador, un altre pare del nostre equip, la gent de la organització), amb la mirada sense il·lusió i una mare que venia al cap de molta estona, massa estona, amb la cara enfadada perquè el seu fill no havia corregut... I jo tenia el cor gelat, i no del fred que deu ni dó, sinó del nivell de exigència i competitivitat que se li demanava a un nen de 6 anys...

La meva pregunta de costum quan acabem de córrer és sempre : Madou t'ho has passat bé?, Com ha anat? 

I després parlant del tema, he sentit una frase molt bona, SI VOLS UN CAMPIÓ A CASA COMENÇA A ENTRENAR TU MATEIX... Jo no sé si de gran en Madou serà, o no, campió en algun esport, de mentres que s'ho passi bé, ah... però si que serà sempre el campió del meu cor....

Muaks