Avui llegia a la Blanca, i al migdia em trobo aquest Article, i a part de llàgrimes als ulls, molta por, i uns sentiments estranys m'han envait el cos, hi ha coses que malgrat els anys, la experiència, i el temps no podré mai comprendre.
Si hagués estat mare biològica, i no m'hagués entes amb el meu fill o filla, a on l'havia de tornar???.
Si en Madou canvia tant, que deixa de ser el nen més preciós del mon (amb el vostre permís), tot el que l'estimo s'esfumarà en un moment???.
La temible, maleïda, i pesada idoneïtat .. representa que serveix per això, per evitar pares o mares amb conflictes, que puguin pensar que adopten un animaló, que per una altre banda penso que també és terrible abandonar-lo després de fer-lo depenen de tu...
Ningú ens prepara per ser pares o mares, el fet de tenir-lo dins o no, no et fa ser més bo o dolent, és el contacte, la experiència, el dia a dia, el que et fa gran el que et dona el sentiment...
I si ens passem tots i totes pel mateix sedàs, perquè en el fons SOM IGUALS PARES I MARES, tant terrible és reabandonar un nen o nena, com abandonar-ne un o una, i no és terrible perquè la societat així ho mana, sinó perquè aquests nens i nenes hauran de lluitar tota la seva vida amb el sentiment d'abandonament, i això no agrada a ningú...
Suposo que a vegades, per molt preparats que estiguem, com diu la Blanca, hi ha comentaris, o frases que ens fan perdre una mica la polleguera...
Muaks...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada