Perquè he de rebuscar per trobar noticies sobre Mali... i mai son alegres... M'agrada llegir i escoltar coses del país on en Madou va néixer... Quan a casa escoltes la ràdio o la tele, i sent la paraula Mali, sense voler fas silenci i escoltes, buscant informació... perquè, ell es sent Cardoní, però...
Algun dia voldrà girar la vista enrera... buscar el seu orígen, omplir aquells buits que nosaltres no podem omplir, i jo vull poder explicar-li coses del país que el va veure nèixer...
Cada cop és més evident que el color no l'importa, que som la seva única família i referència, té cosins, cosines, tiets, tietes, avis i àvies... i molts amics i amigues, i un somriure i una mirada que van sorgir a Mali, el país del que mai se'n parla, del que només ens arriben noticies de guerra, de fam, de epidèmies...
No parlen mai, de la gent del carrer, de les seves olors, del color, de la mirada i el somriure dels seus habitants... aquella mirada i somriure que el meu peke ha heretat...
Parlen de polítics corruptes, com aquí, però clar allà és tot molt més exagerat... Parlen de crisi, aquí econòmica, allà sòcial, aquí parlem de grip, allà de brots d'ébola...
Aquest artícle és d'aquells que ens deixen un nus a la gola, malestar a l'estòmac... i per desgràcia son situacions no gens anormals... Quan varem anar a buscar en Madou, van trucar a la porta i hi havia una nena embolcallada al terra, mai oblidaré la imatge i la sensació de tenir-la entre les mans... el nostre company i Pediatre va ser el seu àngel de la guarda aquell dia, jo l'acompanyava... i sovint em pregunto si va còrrer la mateixa sort que el meu Madou, i si avui 5 anys més tard... parla en català, i té aquesta mirada neta alegre, i el somriure que jo vaig veure en la gent de Malí, quan vaig anar a buscar en Madou, d'aquella gent que ningú en parla, que viuen en el nostre oblit, però que existeixen...
Muaks...
