Demà Koro....

Molt lluny queda la olorosa Bamako, lluny en kilòmetres, no en el cor...

Fa molt de temps que varem augmentar la familia, amb 10 tiets i tietes... Molt de temps perquè sembla que sempre hagi estat així...

En Madou recorda molt a la Koro, crec que és cosa dels seus orígens i m'agrada...

I demà la veurà, jugaran com ho han fet sempre i aniran creixent fent camí en aquesta petita Catalunya, sempre recordant que un dia van ser junts a Bamako on la cendra ens envoltava, on la calor ens ofegava, on les seves mirades ens van tocar el cor...

L'adaptació...

Ahir l'avi Pere va dir:

"si en Madou s'assembla a mi, tindrà els dits llargs... i m'agradaria que toquès el piano..."

En Kiko i jo ens varem mirar, varem somriure... El meu pare va caure ràpid en l'error, no s'assemblarà a ell, però només genèticament... els seus gestos, els seus gustos son cada cop més nostres...

El meu pare tan reaci a l'adopció, comprensiu però preocupat, ara ja no veu en Madou com el peke que va venir de Mali, sinó com el seu net, no li veu el color de la seva pell, sinó els petons, li mira als ulls i quan en Madou diu "avi Pela", com no... li cau la baba!!!

Això és un pas més de l'adaptació i tant al Kiko com a mi, ens omple viure el dia a dia... En Madou és un nen altament sociable, carinyòs, i ens ho posa tot molt fàcil, i no em canso de donar gràcies, perquè la seva arribada ha estat com si ens hagués tocat la loteria...

Muaks

Somniar i res més...