Tu est fou, je ne pas...

Això és una cançoneta que en Madou cantava a Asureme... La cantarella és divertida, com de pelicula francesa... només sabem aquest troçet... i pensavem que en Madou també...

L'altre dia em diu... Mama això no és així, al cole cantavem... seguidament la va cantar sencera... jo em vaig quedar escoltant, per aprendre, però en acabar diu... Mama jo, ja no vull cantar les cançons de cole, vull les catalanes...

Em sembla que si em punxen no em treuen sang, jajaja!!!

Doncs res a cantar les cançons de l'eriçó Max... que ens les sabem la mar de bé!!! Muaks

Coses que hem viscut per Festa Major

Si en Madou hagués estat un bebé, ara fa nou mesos... Tot seria diferent...

Recordo el dia 2 de novembre quan ens deien que el seu nom era Madou, que tenia 18 mesos, i que era un nen molt sociable, que li agradava jugar a la pilota...

En aquell moment el meu rellotge biològic em va fer sonar una alarma... El meu fill ja quasi té dos anys... no és un bebè a qui canviar-li bolquers, al que fer dormir en un bressol, a qui passejar en cotxet... Sort que en Kiko tenia més cap que jo, i no m'havia deixat comprar coses de bebé...

Ara 9 mesos després penso que he viscut i estic visquent l'adopció amb totes les lletres, amb els dubtes, els reptes, l'egoisme, i la recança de deixar la vida anterior. Estem descobrint a passos de gegant mil i una de les coses que ens envolten, i ho vivim des d'una edat on tot és nou, i nou de veritat, no tinc un fill des del bressol, que he admés a la meva vida ràpidament, que ha passat a formar part de nosaltres sense adonar-se, no he donat copets al bressol, però he rebut miler de paraules rialleres, petons, i noves sensacions que mica en mica van formant part del nostre dia a dia...

Això fa olor a Festa Major...

Arriba l'agost... i a Cardona s'ensuma Festa Major... Comencen a muntar les barreres...En Madou encara no sap què és això del correbou...

Però ja fa dies que juga a toros pel carrer. La primera vegada en veure's ell mateix de reull fent el toro es va espantar, encara ric de veure la cara que va posar.

Aquesta festa Major serà la primera com a pares, que viurem més el dia que la nit...

Ahir sense anar més lluny va començar el muntantge de la plaça i en Madou ja mirava el corral, jajaja!!! Semblava un jubilat allà pal plantat mirant com col·locaven pals. Després va demanar quan sortiria el toro... i jo li vaig contestar Madou fins que no començem el cole no surten els toros, la resposta:

"mama, jo no vull anar a cole que sinó em pillarà!!!"

I jo clar, amb un somriure d'orella a orella...

Mama al carrer també s'espatlla la llum...

Dilluns vespre... Després d'un dia sencer al riu... Arribem a casa pels pèls, jejeje!!!

Xops com ànecs, i només tenim temps de fer un pis... la llum va marxar... Espelmes, frontals, i la casa a les fosques... En Denis acollonit, i en Madou no entenia res...

Una de les millors coses de casa nostra, és el dormitori nostre, amb una paret tota de vidre, on la vista és la foto del costat...

El cel era fosc, la casa també, al llit els quatre, la pluja sobre els nostres caps, i un llamp rera un altre, feia molt de temps que no veiem una tormenta com aquesta...

La habitació no estava a les fosques més de cinc minuts, els llamps eren continuos, i en Madou pregunta: "mama al carrer també s'ha espallat la llum?, s'encen i s'apaga"

Una hora més tard la tormenta marxa, i en Madou ja té els ullets tancat, bona nit i fins demà...

Muaks...

Demà Koro....

Molt lluny queda la olorosa Bamako, lluny en kilòmetres, no en el cor...

Fa molt de temps que varem augmentar la familia, amb 10 tiets i tietes... Molt de temps perquè sembla que sempre hagi estat així...

En Madou recorda molt a la Koro, crec que és cosa dels seus orígens i m'agrada...

I demà la veurà, jugaran com ho han fet sempre i aniran creixent fent camí en aquesta petita Catalunya, sempre recordant que un dia van ser junts a Bamako on la cendra ens envoltava, on la calor ens ofegava, on les seves mirades ens van tocar el cor...

L'adaptació...

Ahir l'avi Pere va dir:

"si en Madou s'assembla a mi, tindrà els dits llargs... i m'agradaria que toquès el piano..."

En Kiko i jo ens varem mirar, varem somriure... El meu pare va caure ràpid en l'error, no s'assemblarà a ell, però només genèticament... els seus gestos, els seus gustos son cada cop més nostres...

El meu pare tan reaci a l'adopció, comprensiu però preocupat, ara ja no veu en Madou com el peke que va venir de Mali, sinó com el seu net, no li veu el color de la seva pell, sinó els petons, li mira als ulls i quan en Madou diu "avi Pela", com no... li cau la baba!!!

Això és un pas més de l'adaptació i tant al Kiko com a mi, ens omple viure el dia a dia... En Madou és un nen altament sociable, carinyòs, i ens ho posa tot molt fàcil, i no em canso de donar gràcies, perquè la seva arribada ha estat com si ens hagués tocat la loteria...

Muaks

Somniar i res més...