La falta de temps...

Avui llengint a la Lyd, m'adono que tots passem pel mateix... La manca de temps.

Voldria explicar les mil i una aventures d'en Madou, però no dono a l'abast, entre les ganes de disfrutar-lo, la feina, la casa, en Denis... Poc temps em queda per dedicar-me a explicar el dia a dia del peque...

En Madou ara ja fa un mes que va a escola, i ho fa encara amb cara de peneta, tot i que l'avi el premia amb 1€ cada cop que no plora, mica en mica omple la guardiola... A "cole" però s'ho passa d'allò més bé, i apren a un ritme molt ràpid, me n'adono cada cop que ens deleita amb una cançó nova, o que no coneixem...

Els colors son dificils de entendre, ens costen més del que imaginava, ell sempre surt amb el color verd, i tot i no ser el meu preferit i haver cridat molt a l'esperança en l'espera, per ell tot sempre és verd, però quan agafa un color per pintar es decanta pel blau, a la mamá la pinta en vermell, jajaja... És divertit descobrir colors, i veure'l pintar amb la llengua fora, canviant del color de mà segons la forma...

El que no ens és gens difícil és la parla, ho fa pels descossits "no calla ni sota l'aigua", i repeteix sense parar tot el que sent i li interessa, construeix frases, i fins i tot utilitza pronoms, encara no reconeix el "JO", i tot és el Malu corre, el Malu dibuixa, el Malu vol aigua... i a mi què voleu que us digui em cau la baba...

Cada dia és una sorpresa

Dia a dia, anem fent coses noves, i a mi m'encanta...

Descobrim nous sabors, nous jocs, nous llocs, com el riu, la platja, Barcelona, la truita de patates. No hi ha dia que no fem res de nou, i això és tan esgotador, com meravellòs.

En Madou, creix sà i content, porta dos dies malaltó, però el Dalsyn és una canya!!!. És despert, i les coses no li hem de repetir dues vegades. La veritat és que puc dir ben fort, que el 21 de desembre a la Marta i el Kiko els va tocar la loteria!!!

I això és el missatge que us vull donar a tots i totes... No desespereu que tots teniu el número al bombo, i tard o d'hora sereu millonaris, de felicitat, petons, descobriments, i tindreu un bitllet que us farà ser PARES i MARES!!!!

Reflexions

Avui aprop de fer 4 mesos que som aquí... vull reflexionar...

En arribar la fluixera, els plors, les pors, i la incertesa es va apoderar de la nostra quotidianeitat...

Varem pensar, plorar i parlar molt sobre l'arribada d'en Madou. Avui encara ho fem, ens fem creus de que l'adaptació hagi estat tan ràpida, senzilla i fàcil per ell, al menys així ho suposem, no sabem què li passa pel seu caparró.

Nosaltres ara estem molt més serenats, ja som conscients de la maternitat-paternitat, i fins i tot parlem de tornar a estalviar, per començar de nou... Uixxxx sense la manteta acabada...

La feina de ser pares, és divertida moltes vegades, i dificil la major part del temps, deixar-lo a l'escola amb llàgrimes als seus ullets ens trenca el cor, però veure com apren cançons, com riu i juga ens dona força pel dia seguent...

En Madou ha vingut ensenyat en molts aspectes, malgrat els seus dos anyets, mai li hem hagut de dir que les coses es pleguen, ho fa sol, procura no embrutar-se, no vol un caramel si ja en té, i no menja sino té gana, malgrat tingui davant patates...

Quan penso en la nit del 28 de desembre, penso en la foscor de Mali, encara em venen llàgrimes als ulls, però ara... Ara sé que no li he fet cap mal al meu fill, sé que és feliç, sé que m'estima i que soc una part molt important de la seva vida, tal i com ho és ell per mi...

Quan dels seus llavis surt la paraula màgica "mama", a vegades penso no pot ser... després de tant temps, paciència i impaciència, després de tants plors i poques notícies, després de tantes ganes de ser mare, ara ho soc i el que és més important m'hi sento al 100%. En un principi llegint, o en els cursets, pensava que quan en Madou arribés davant meu tot estaria, seria un moment màgic...

El moment es va produir, si va ser màgic, però és ara 4 mesos més tard quan hi ha lligam per tots costats, quan m'embeleso mirant-lo dormint, quan somric en sentir de la seva veueta "mama", quan pateixo per si cau, quan el mimo sense cansar-me, quan per qué no? m'agobia no poder anar al bany sola... Però compensa...

I tant que compensa, veure que és feliç, que no li falta res, que estima i es sent estimat!!! I ara la nostra quotidianeitat és... parlar, jugar, passejar, riure i gaudir del regal més bonic que m'ha fet la vida, ser mare!!!

I seguim la vida...

En Madou ja fa dues setmanes que va a escola... Va ser una decisió molt pensada i parlada... No hi havia necessitat, però varem creure que era convenient...

Els primers dies tot era alegria, aquesta setmana ens ha costat més, ha costat el anar, no l'estar, vull dir que tant aviat com és conscient que ha d'anar a escola tot és : "mama nooooo, en Madou no vol anar a Cole...", però tan aviat el deixem, amb les llàgrimes als ulls, i el nostre cor encongit, s'ho passa d'allò més bé, juga i canta.

En Madou és un nen despert, sempre amb la rialla a la cara, sempre amb un Hola, un "si tis plau", i un "agraties"... de fet em sembla que ja el coneix tothom, i això son els avantatges i inconvenients de viure en un poble...

En Madou avui per avui és el més gran de la classe. Va néixer al Gener, i clar amb nens i nenes del setembre es porta tot un embaràs... En Madou s'ha criat en un orfenat, on els plors no servien per res, i s'ha espavilat, i molt que ho ha fet, és instint de supervivència, a vegades però m'agradaria que la seva història fos més íntima, i ara entenc com moltes acaben tancar el blog, les portes, i procuren per la privacitat dels seus peques...

L'edat d'en Madou és un paper, és oficiosa i oficial, el que sigui espavilat o no, molts cops no depèn de l'edat sinó de la personalitat, de les experiències viscudes, i en això segur que en Madou els guanya a tots...

Com podeu esbrinar, aquí hi ha hagut les primeres mirades amb recel, és més gran del que dieu... I jo ara que ja he paït el comentari, penso... el full de registre del meu fill diu que va néixer el 26 de gener del 2008, que a més és el dia que a mi em van fer la darrera in vitro... El meu nen està inscrit en aquesta data, i a ningú li hauria de molestar, o no????

Primer dia d'escola

Aixx... Em sembla que estem més apenats els papis que ell, jejeje...

Ahir en Madou va anar per primer cop a escola, nosaltres volíem esperar fins que tinguéssim la visita amb la psicològa de l'adopció, però en Madou demanava continuament per l'escola.

Tot els nens i nenes amb qui es relaciona van a l'escola i ell preguntava i en Madou anirà a cole???

Així que ahir va anar per primera vegada a l'escola, va ser 1 horeta, avui 2... I així anar fent, va sortir amb la cara molt seriosa, i varem aconseguir que ens expliqués una mica el què havia fet. Jugat amb un cotxe, i que no li deixava als altres compis... ui ui ui!!!

En sortir va maxacar al seu cosi, no sé si perquè en Jan el molestava, o perqué posava en pràctica el que havia aprés a l'escola, jajaja en només un dia???

A veure avui què diu???

Pas a pas...

Hi ha tantes coses per dir, i tan poc temps per escriure...

Vaig llegint blogs, però vulgui o no se m'acumula la feina...

En el pla personal, ens va perfecte, vivim en un núvol permanet, en Kiko, en Madou, en Denis i jo... Que voleu que us digui realmetn soc molt feliç!!!

En el pla entorn, he tingut algun que altre copet, però amb un somriure i un "ai mamaaaaaaaaaa", sembla que em donin un xarop miraculòs...

Aquest cap de setmana de relax fantàstic amb els nostres amics Glòria i Koldo , he parlat amb molta gent que encuriosits m'han fet reviure l'any i 8 mesos fins en Madou...

Quan penso en el C.I., en expedients, en visites i certificats, ara li trec ferro... però mira que vam arribar a patir... Quan penso ens els esforçs econòmics, miro l'angelet i ho faria mil vegades més...

Ara tres mesos i escaig des del viatge a Bamako, començo a creure que m'han fet el millor regal del món, ara tres mesos i escaig després penso per primer cop, busquem un germanet-a???. Ara tres mesos i escaig d'ençà l'arribada em sento cada cop molt més mare!!!

Muaks

I com és això que l'heu adoptat...

Que valents que sou!!!

Que ens trobarem comentaris de tota mena, és ben clar que tots i totes ho tenim assumit, la veritat és que fins avui no n'hi ha hagut, ni tants sols un d'ofensiu, però si de molt curiosos...

En la lectura d'un conte una senyora gran, tot alabant les gràcies d'en Madou, no entenia que fos de pell de xocolata, és més es demanava si ho sabíem...

Des de fa dies, un xicot una mica especial, abans de faltar-nos al respecte, ens està omplint de preguntes, el tenim ben encuriosit i al·lucinat... "no pot ser que sigui seu...", el més curiós és que tot i haver-li dit que vàrem anar a Mali, encara no entén que en Madou sigui fill nostre, no és del nostre color...

Una nena, a la que estimo molt, diu que si en Madou és de color negre (bé diu que el color millor és el marró), nosaltres som de color carn, en cap cas de color blanc...

He tingut comentaris sobre si la meva parella era també d'origen africà...

Però del que més contenta estic, és que fins ara tots han estat amb molt respecte, comentaris fets amb curiositat però sense voler ofendre, sempre amb estimació i educació...

L'Anna va ser la primera nena que no entenia que jo fos la seva mare, i aquesta va ser la meva primera prova...

"Mira Anna en Madou va néixer en un lloc molt llunyà, tenia una mare que l'estimava molt, tant que va voler que neixes, però el seu país és molt pobre, i quan en Madou anava creixent, ella ja no tenia diners per alimentar-lo, llavors va decidir, amb tota la pena del món, que buscaria uns nous pares pel Madou, que el poguessin alimentar, i comprar roba, que el poguessin portar a l'escola, i així la Marta i en Kiko van començar a ser els pares d'en Madou"...

"Ah... llavors, ara tu si que ets la seva mare???, mama... la Marta ara si és la mama d'en Madou"

Quan vaig acabar la explicació, em vaig adonar, que el bar sencer s'havia parat a escoltar com explicava el fet que en Madou fos el meu fill, fins i tot algun ullet emocionat, i crec que vaig treure bona nota, la cara de la nena era d'alegria...

Ja veieu que històries des del dia que decidim ser pares, en tenim per omplir un blog!!!

Muaks