Madou

En aquest temps de blog, encara no fa un any... hauria de donar mil gràcies...

En molts moments llegir les paraules de companys i companyes ens ha donat força per la llarga espera, en mil ocasions les alegries ens han fet plorar, i en no poques vegades les penes ens han fet també plorar...

És curiós el món cibernètic, com t'apropa a la gent, sobretot aquella oberta de ment, que un dia et para pel carrer i et diu... "nena quin blog més maco m'emociono en llegir-lo, en Madou sembla que sigui una mica també nostre...", sobretot quan ve de gent que no és del teu entorn, a la que mai li has donat la web... i no per això no vull deixar d'agrair les mil mostres de suport i "carinyo" que ens heu ofert...

Avui fins i tot al metge, he trobat una noia que havia llegit el meu blog, una noia del Bages, que té una Martina preciosa...

Ei que no soni a comiat que no ho és...

El que si és mig comiat son les fotos del Peque, sempre m'havia mostrat contrària a penjar fotos de menors, i ara tot i que no me'n sento culpable ho he fet amb tota la tendresa perquè tots i totes, els que ens heu anat seguint li possessiu cara... Per qué d'una manera a la distància hem teixit llaços d'amistat i us ho devia...

Ara però, de moment prou fotos, continuaré relatant les mil i unes sortides del peque, fins i tot procuraré fer algun dibuixet, però avui us envio la última foto del meu petit tresor... perquè vull que el seu albúm particular sigui privat d'ell, més endavant ja decidirà ell què fer dels seus instants, sé que tots ho entendreu, i no vull dir mai més cap foto, però ara ja heu pogut comprovar com aquella mirada trista de Bamako, ha esdevingut una alegre rialla a Cardona...

I no puc donar sinó gràcies, per estar a darrera la pantalla com es pensa en Madou que hi ha la gent, gràcies pel suport en paraules, en premis, en senzillament passar l'estona rient, sou una família fantàstica, i els vostres fills - filles seran els més afortunats del món, perquè no saben quina joia de pares els esperen...

Muaks