.JPG)
.JPG)
.JPG)
I quantes vegades hem somniat arribar a casa amb el petit... Quantes vegades hem desitjat el moment més preuat de posar-lo al seu llitet... Passar el vol el més ràpid possible... i és avui!!!
Ens llevem amb més nervis que mai... paperassa, no s'acaba mai... més donatius, això tampoc s'acaba mai...
Taxis amunt i avall, últimes compres per tenir records de Mali, el país d'en Madou, el meu petit tresor... i orfenat... Comiats i comiats, el de Vitru tant emotiu i especial, les llàgrimes ens fan un nus a l'estòmac que ens fan arribar un dubte que no imaginàvem tenir mai... Estem fent bé portant en Madou a Cardona?, el farem feliç?, en un món on la abundància pot ser fins i tot excessiva i dolenta. Ens entendrà i acceptarà que l'apartem del seu petit món???...
Els dubtes ens envaeixen, la nit arriba i l'avió s'enlaire Europa ens espera...
En arribar a Barcelona el castell de cartes es desmorona, les llàgrimes fruit dels nervis i la incertesa afloren sense parar... i ho faran durant moltes nits després de l'arribada... En Kiko s'abraça a la seva germana, jo al vespre amb la Pili... i sé que només la família del cor ens entén, i sé que vosaltres un dia entendreu i sentireu el mateix.... En Madou és a casa, enmig de desconeguts, amb un idioma que aprèn a passes de gegant, amb menjar sempre a taula, amb roba nova i joguines... amb un pare i una mare que estan morts de por i amor!!!
La reacció amb en Denis terrible, el pobre amb ganes de jugar amb el nen, en Madou li té pànic... Això era l'últim que esperàvem, però tothom ens diu paciència... I aquesta després de quasi dos anys sembla que s'esgota, com ho estem nosaltres, esgotats... no us imagineu fins a quin punt...
Per sort amb la gent en Madou és alegre, sociable, i carinyòs, ara tenim una altre batalla ha de descobrir que el seu món és casa nostre, que no té a la Koro com a companya sinó en Denis, ha de comprendre que el menjar no s'acaba i que l'estimem tant....
Mica a mica anirà aprenent tot això... perquè l'estimeu tant que fareu que ho aprengui i ho entengui.
ResponEliminaQue emocionant el què expliques...
Laura.
M'agrada molt com expliques la vostra història. I conèixer les pors que apareixen en aquests moments...
ResponEliminaNo havia pensat mai en aquesta dualitat que podem tenir quan arribem a casa. Les ganes que teníeu d'arribar i formar la vostra família, amb la por de portar en Madou a casa lluny d'on va néixer...
Ens esperen molts petits reptes, però quines ganes que tenim que arribin! ;-)
FELICITATS Madou per aquests PARES que tens!
Me encanta ver las fotos del viaje, ver la cara de los niños el primer día y el último, como cambian en tan poco tiempo.
ResponEliminaAl principio, son niños con los ojos llenos de tristeza, y después... ojos llenos de emoción y felicidad.
Además se nota como se unen a la familia, como se van haciendo sitio en ella, en un espacio de tiempo tan corto. Las ropas, los gestos, todo.
Madou está guapísimo. ¿una fotito de ultimísima hora? please,
un petonet fort
Se m'entelen els ulls cada cop que llegeixo un d'aquests bocinets d'història...
ResponEliminaVolia aprofitar aquest espai per agrair-vos el regal que ens vareu fer l'altre dia. La visita va ser genial, el Toni va venir en un núvol, amb tantes coses que contar-me! I els regals van fer-me saltar les llàgrimes. Es preciós el dibuix, i que Bé que ho fas!Moltes, moltes gràcies! Espero coneixer-vos aviat. Un petó als quatre!!
Marta esos miedos son normales, yo también los pasé. Unos miedos que se irán y llegarán otros a medida que tu niño vaya creciendo. ¡¡Ya verás como se adapta de bien!! a lo bueno todos nos acostumbramos rápido.
ResponEliminaBesos
Fátima
Clar que us entenem!! Jo encara no soc allà, i per moments, en llegir-vos, m'assalten els mateixos dubtes.
ResponEliminaQuin fill més preciós que teniu!
Un abraç