Tu fas que el meu cel torni a brillar de color blau...

Aquest any la marató va sobre malalties neurodegeneratives... tant presents en la vida del meu Madou... Veure com els que sempre han estat els teus pilars, es desorienten, es perden, ploren... tu i tu i tu... i només tú que em vas donar la vida, ara ens lies, i emboliques, i ens dones alegries, i penes, i amor i dolor... I tu i tu... que fas que el meu sigui de color blau sempre tant aprop tant lluny, fas que a casa no hi hagi un nen sinó dos... i passant dia a dia, anem comptant anys perquè gaudeixis del teu primer nét, perquè arribis a conèixer el tercer...

Pare... regala'ns un somriure... 

Sort per la Marató... 

Muaks 

Tercera temporada

Aviat farà 5 anys de la trucada... i celebrarem Sant Madou... els dies, mesos, anys passen tant ràpid que quan em demanen qunat temps fa que ès aquí haig de pensar... aquest diumenge ens van corregir i tot...
En Madou va creixent... és un esportista de mena... i li agrada jugar tant a casa com al carrer. Va en bicicleta, corre, futbol... sempre amb amics... és rialler de mena, és un regal poder gaudir del seu dia a dia... però...
Creix i molt més ràpid del que voldríem... la prova... va començar a jugar a futbol amb 3 anyets. Ara tot just hem encetat la tercera temporada i ja portem 5 parells de botes... Als Reis li demanarem el sisè parell i anar sumant..
Muaks

Agur Betty... et trobarem a faltar...

Fa dies que tinc al "tinter" aquest post... 

La Betty, la vella, bella Betty ja no podrà ser un "cabestro" en els passejos d'en Madou... 

 Ja no ens seguirà quan anem a passejar... No ens acompanyarà en les nostres visites a Can Vila, cansadeta, però sempre present... No la podrem banyar...

No vindrà a la porta de la habitació per si per "despiste" es pot colar, i menjar-se el menjar d'en Denis... No olorarà les "xuxes" que portem al saquet... 

No li robarà la manteta del Denis, però si estarà en la manta d'en Madou, i a la nostra vida, en els nostres records en forma de foto, en forma de records, de caminades, xerrades, riures i de la presentació del nostre peke a uns amics que no els podem veure tan sovint com voldríem... 

 Gràcies Betty per haver-nos permès ser part de la teva família cada cop que us hem visitat... Que tinguis bon viatge.

I el meu cap dona voltes...

Fa dies que el meu cap rumia, que dona voltes, en Madou a vegades demana un germanet, i a mi també m'agradaria, però la situació en la que ens trobem... Ufff... impossible fer calaix... i això de la loteria... pues va a ser que no!!!
El meu cap però dona voltes, han passat ja tres anys... i tornar a Mali, seria fantàstic... però... està la cosa molt parada...
Així que us demano consell... algú em pot informar de l'adopció Nacional???
Potser, ens tornem a tirar a la piscina, i comencem una altre aventura, aquesta vegada sense grans viatges, ni avions, ni maletes, però amb ganes de fer més gran la família...

Muaks...

Anem aprenent...

Final de temporada, final d'etapa... amb un munt d'experiències...

La primera, conèixer la derrota la primera part de la lliga, la segona la victòria, acabar guanyant la lliga, la tercera els amics, amb qui ha celebrat gols, aniversaris, dinars, entrenament, moments de carrer... I un final de temporada espectacular a Blanes.

La quarta el repte d'algunes preguntes:

U. A ver Madou, a mí me tiene intrigado una cosa... tu, tu cuando te volviste negro, porqué yo, que ya estoy en primero (en Madou encara fa P4), soy muy listo, y se mucho de ciencias...

M. Yo U. siempre he sido negro.

U. Eso no puede ser, a mí no me cuadra, porqué tienes las palmas de las manos, y las plantas de los pies blancos.

M. Blancos no, son color carne, como tu... No soy diferente...

U. Si pero la Marta es blanca... 

M. (carregat de paciència), pero yo nací negro, no me volví de ese color....

U. No lo entiendo...

M. (ja no savia què més dir).... Papa (anaven en cotxe a jugar un partit)... a que jo sempre he sigut negre, ja vaig nèixer així...

Kiko. ja no podia més reia, perquè era una pregunta clara, directa, inocent, i molt ben gestionada pels dos nens... Va explicar a U. que en Madou havia nascut a Mali, i nosaltres l'haviem anat a buscar... 

Aquestes converses... aquestes preguntes... ens fan grans, ens donen arguments... i el que més ens agrada que les afronta amb un somriure d'orella a orella amb tota la naturalitat del món...

La cinquena, el commiat, dos amics l'any que ve, marxen a un altre equip... i aquesta etapa l'hem de treballar més, no li agraden les separacions, els commiats, serà encara el record de tot el que va deixar en només 2 anys???

Aixxx

Muaks ;)

La UE recapta 3.250 milions per a Mali a canvi de democràcia | Brussel·les

La UE recapta 3.250 milions per a Mali a canvi de democràcia | Brussel·les

A veure si mica en mica es torna a aquella normalitat, tant desconeguda, en el país del meu peke... On la pols es sempre present, on una olor inoblidable t'impregna, on la gent sense res... té uns ulls brillants, i un somriure difícil de no correspondre...

Mare o Pare perquè tenim un fill, sense fer cap distinció.

http://www.abc.es/familia-padres-hijos/20130510/abci-cuando-adopcion-termina-reabandono-201305091217.html#formcomentarios

Avui llegia a la Blanca, i al migdia em trobo aquest Article, i a part de llàgrimes als ulls, molta por, i uns sentiments estranys m'han envait el cos, hi ha coses que malgrat els anys, la experiència, i el temps no podré mai comprendre.
Si hagués estat mare biològica, i no m'hagués entes amb el meu fill o filla, a on l'havia de tornar???.
Si en Madou canvia tant, que deixa de ser el nen més preciós del mon (amb el vostre permís), tot el que l'estimo s'esfumarà en un moment???.
La temible, maleïda, i pesada idoneïtat .. representa que serveix per això, per evitar pares o mares amb conflictes, que puguin pensar que adopten un animaló, que per una altre banda penso que també és terrible abandonar-lo després de fer-lo depenen de tu...
Ningú ens prepara per ser pares o mares, el fet de tenir-lo dins o no, no et fa ser més bo o dolent, és el contacte, la experiència, el dia a dia, el que et fa gran el que et dona el sentiment...
I si ens passem tots i totes pel mateix sedàs, perquè en el fons SOM IGUALS PARES I MARES, tant terrible és reabandonar un nen o nena, com abandonar-ne un o una, i no és terrible perquè la societat així ho mana, sinó perquè aquests nens i nenes hauran de lluitar tota la seva vida amb el sentiment d'abandonament, i això no agrada a ningú...
Suposo que a vegades, per molt preparats que estiguem, com diu la Blanca, hi ha comentaris, o frases que ens fan perdre una mica la polleguera...

Muaks...