El 25 de setembre del 1990 em consolava... Avui el 20 de setembre del 2012 hi torno a recórrer...

Tu regarderas, la nuit, les étoiles. C'est trop petit chez moi pour que je te montre où se trouve la mienne. C'est mieux comme ça. Mon étoile, ça sera pour toi une des étoiles. Alors, toutes les étoiles, tu aimeras les regarder... Elles seront toutes tes amies. Et puis je vais te faire un cadeau...

A nosaltres els pares i mares adoptants hi ha un dia, que en un segon, en un preciós moment, rebem una trucada, una carta, i ens canvia la vida... De cop i volta el nostre desig més gran es compleix, tenim una data, un nom, una cara, som pares i mares... 

Però és que la vida és així, tan aviat ens dona la vida, com s'apaga la nostra llum, només un moment, un instant, un ale i marxem... a vegades patint, a vegades sense fer soroll, i quedem buits... 

Per això cada segon compta, cada moment és un regal, cada història és important... 

I en Madou va creixent, vivint moments, passant històries, copsant la vida, i passant, per a mi massa ràpid en passos de gegant... i és en dies com avui que penses viu el moment, saboreja'l que no tornarà... demà la rutina tornarà i no recordarem la fragilitat dels moments que vivim...

Per això viviu la vida, quan us arribi el moment que us canvia la vida, copseu-lo... i gaudiu-lo cada segon cada moment...

Muaks...