Si en Madou hagués estat un bebé, ara fa nou mesos... Tot seria diferent...
Recordo el dia 2 de novembre quan ens deien que el seu nom era Madou, que tenia 18 mesos, i que era un nen molt sociable, que li agradava jugar a la pilota...
En aquell moment el meu rellotge biològic em va fer sonar una alarma... El meu fill ja quasi té dos anys... no és un bebè a qui canviar-li bolquers, al que fer dormir en un bressol, a qui passejar en cotxet... Sort que en Kiko tenia més cap que jo, i no m'havia deixat comprar coses de bebé...
Ara 9 mesos després penso que he viscut i estic visquent l'adopció amb totes les lletres, amb els dubtes, els reptes, l'egoisme, i la recança de deixar la vida anterior. Estem descobrint a passos de gegant mil i una de les coses que ens envolten, i ho vivim des d'una edat on tot és nou, i nou de veritat, no tinc un fill des del bressol, que he admés a la meva vida ràpidament, que ha passat a formar part de nosaltres sense adonar-se, no he donat copets al bressol, però he rebut miler de paraules rialleres, petons, i noves sensacions que mica en mica van formant part del nostre dia a dia...
