dilluns, 26 d’abril del 2010

Reflexions

Avui aprop de fer 4 mesos que som aquí... vull reflexionar...

En arribar la fluixera, els plors, les pors, i la incertesa es va apoderar de la nostra quotidianeitat...

Varem pensar, plorar i parlar molt sobre l'arribada d'en Madou. Avui encara ho fem, ens fem creus de que l'adaptació hagi estat tan ràpida, senzilla i fàcil per ell, al menys així ho suposem, no sabem què li passa pel seu caparró.

Nosaltres ara estem molt més serenats, ja som conscients de la maternitat-paternitat, i fins i tot parlem de tornar a estalviar, per començar de nou... Uixxxx sense la manteta acabada...

La feina de ser pares, és divertida moltes vegades, i dificil la major part del temps, deixar-lo a l'escola amb llàgrimes als seus ullets ens trenca el cor, però veure com apren cançons, com riu i juga ens dona força pel dia seguent...

En Madou ha vingut ensenyat en molts aspectes, malgrat els seus dos anyets, mai li hem hagut de dir que les coses es pleguen, ho fa sol, procura no embrutar-se, no vol un caramel si ja en té, i no menja sino té gana, malgrat tingui davant patates...

Quan penso en la nit del 28 de desembre, penso en la foscor de Mali, encara em venen llàgrimes als ulls, però ara... Ara sé que no li he fet cap mal al meu fill, sé que és feliç, sé que m'estima i que soc una part molt important de la seva vida, tal i com ho és ell per mi...

Quan dels seus llavis surt la paraula màgica "mama", a vegades penso no pot ser... després de tant temps, paciència i impaciència, després de tants plors i poques notícies, després de tantes ganes de ser mare, ara ho soc i el que és més important m'hi sento al 100%. En un principi llegint, o en els cursets, pensava que quan en Madou arribés davant meu tot estaria, seria un moment màgic...

El moment es va produir, si va ser màgic, però és ara 4 mesos més tard quan hi ha lligam per tots costats, quan m'embeleso mirant-lo dormint, quan somric en sentir de la seva veueta "mama", quan pateixo per si cau, quan el mimo sense cansar-me, quan per qué no? m'agobia no poder anar al bany sola... Però compensa...

I tant que compensa, veure que és feliç, que no li falta res, que estima i es sent estimat!!! I ara la nostra quotidianeitat és... parlar, jugar, passejar, riure i gaudir del regal més bonic que m'ha fet la vida, ser mare!!!

dijous, 22 d’abril del 2010

I seguim la vida...


En Madou ja fa dues setmanes que va a escola... Va ser una decisió molt pensada i parlada... No hi havia necessitat, però varem creure que era convenient...

Els primers dies tot era alegria, aquesta setmana ens ha costat més, ha costat el anar, no l'estar, vull dir que tant aviat com és conscient que ha d'anar a escola tot és : "mama nooooo, en Madou no vol anar a Cole...", però tan aviat el deixem, amb les llàgrimes als ulls, i el nostre cor encongit, s'ho passa d'allò més bé, juga i canta.

En Madou és un nen despert, sempre amb la rialla a la cara, sempre amb un Hola, un "si tis plau", i un "agraties"... de fet em sembla que ja el coneix tothom, i això son els avantatges i inconvenients de viure en un poble...

En Madou avui per avui és el més gran de la classe. Va néixer al Gener, i clar amb nens i nenes del setembre es porta tot un embaràs... En Madou s'ha criat en un orfenat, on els plors no servien per res, i s'ha espavilat, i molt que ho ha fet, és instint de supervivència, a vegades però m'agradaria que la seva història fos més íntima, i ara entenc com moltes acaben tancar el blog, les portes, i procuren per la privacitat dels seus peques...

L'edat d'en Madou és un paper, és oficiosa i oficial, el que sigui espavilat o no, molts cops no depèn de l'edat sinó de la personalitat, de les experiències viscudes, i en això segur que en Madou els guanya a tots...

Com podeu esbrinar, aquí hi ha hagut les primeres mirades amb recel, és més gran del que dieu... I jo ara que ja he paït el comentari, penso... el full de registre del meu fill diu que va néixer el 26 de gener del 2008, que a més és el dia que a mi em van fer la darrera in vitro... El meu nen està inscrit en aquesta data, i a ningú li hauria de molestar, o no????

dimarts, 13 d’abril del 2010

Primer dia d'escola

Aixx... Em sembla que estem més apenats els papis que ell, jejeje...
Ahir en Madou va anar per primer cop a escola, nosaltres volíem esperar fins que tinguéssim la visita amb la psicològa de l'adopció, però en Madou demanava continuament per l'escola.
Tot els nens i nenes amb qui es relaciona van a l'escola i ell preguntava i en Madou anirà a cole???
Així que ahir va anar per primera vegada a l'escola, va ser 1 horeta, avui 2... I així anar fent, va sortir amb la cara molt seriosa, i varem aconseguir que ens expliqués una mica el què havia fet. Jugat amb un cotxe, i que no li deixava als altres compis... ui ui ui!!!
En sortir va maxacar al seu cosi, no sé si perquè en Jan el molestava, o perqué posava en pràctica el que havia aprés a l'escola, jajaja en només un dia???
A veure avui què diu???

dilluns, 12 d’abril del 2010

Pas a pas...

Hi ha tantes coses per dir, i tan poc temps per escriure...
Vaig llegint blogs, però vulgui o no se m'acumula la feina...
En el pla personal, ens va perfecte, vivim en un núvol permanet, en Kiko, en Madou, en Denis i jo... Que voleu que us digui realmetn soc molt feliç!!!
En el pla entorn, he tingut algun que altre copet, però amb un somriure i un "ai mamaaaaaaaaaa", sembla que em donin un xarop miraculòs...
Aquest cap de setmana de relax fantàstic amb els nostres amics Glòria i Koldo , he parlat amb molta gent que encuriosits m'han fet reviure l'any i 8 mesos fins en Madou...
Quan penso en el C.I., en expedients, en visites i certificats, ara li trec ferro... però mira que vam arribar a patir... Quan penso ens els esforçs econòmics, miro l'angelet i ho faria mil vegades més...
Ara tres mesos i escaig des del viatge a Bamako, començo a creure que m'han fet el millor regal del món, ara tres mesos i escaig després penso per primer cop, busquem un germanet-a???. Ara tres mesos i escaig d'ençà l'arribada em sento cada cop molt més mare!!!
Muaks